TORNAR A COMENÇAR (Salma)

Aquell desagradable so de cada matí va trencar el silenci. Vaig apagar l’alarma amb desgana mentre intentava enfocar amb els ulls per mirar l’hora. Les 8:05?! No podia ser. Em vaig aixecar sobtadament, apartant els llençols com vaig poder. Em vaig vestir mentre em rentava les dents, em vaig pentinar per sobre i em vaig penjar la motxilla de la feina a l’espatlla, abans de sortir per la porta de casa com si m’hi anés la vida. A aquest pas no arribaria a temps, ho sabia.

Vaig començar caminant a un ritme normal. Al cap d’uns segons, ja estava corrent. Sentia com si estigués fugint com una presa a punt de ser atrapada. Em va estranyar moltíssim adonar-me’n que el cel s’havia tornat de color verd brut. Es podien veure acumulacions de bombolles violeta, que simulaven una mena de núvols. Si això no tenia cap sentit, encara menys el fet de notar com la vorera s’enfonsava, com si el ciment ara fos sorra movedissa. Cada vegada era més difícil córrer, cada passa era com tractar d’aixecar quilos lligats a les cames. Això no tenia ni cap ni peus. De fet, ja ni em podia veure peus, empassats pel terra.

Vaig buscar algú al voltant amb la mirada, però el carrer estava desert. Quan ja no hi veia sortida, un llangardaix gegant amb aspes d’helicòpter em va aixecar volant agafant-me de la motxilla i em va tornar a col·locar sobre el sòl ferm. L’observava marxar mentre processava el que acabava de donar-se. Vaig prendre precaucions, i a partir d’ara, vaig continuar el camí saltant de banc en banc pels carrers, encara amb l’esperança d’arribar a temps.

Per si tot això no fos poc, vaig arribar a veure unes botes taronges flotant a uns 50 metres de mi. Vaig valorar les opcions a mesura que m’apropava. Ben ximple, en passar a la vora, les vaig tocar amb els dits, encuriosit. Ara les portava posades i no podia parar de fer salts de dos metres i mig! Fins i tot, vaig arribar a aterrar sobre un cotxe. Des d’aquell moment, em desplaçava saltant de vehicle en vehicle; primer aparcats, i quan vaig agafar més pràctica, en vehicles en moviment. Tot això era com estar dins un joc, em pregunto per què em recordava moltíssim a un de conegut.

Aviat el vaig veure: l’M19! L’allargat vehicle groc estava a tocar de la seva parada. En el moment adequat, vaig saltar a terra i les botes van desaparèixer, com si sabessin que ja no les necessitaria més. Vaig fer parar el bus i vaig pujar-hi mentre recuperava l’alè.
Les 8:15 hores, marcava la pantalla.

Vaig somriure, mentre em deixava caure sobre un dels seients, alleugerit. Just a temps.
Vaig recolzar el cap a la finestra i vaig tancar els ulls. De sobte, aquell terrorífic so tornava a sentir-se, primer suaument, després amb cada vegada més força. L’alarma.
Vaig fer un bot, obrint els ulls horroritzat mentre sortia atropelladament del llit.
Efectivament, les 8:15. I encara no m’havia ni vestit.