Irreal (ÍkerS)

Ja fa quatre anys que em va passar una cosa irreal. Era el 26 de Setembre del 2021, el dia del meu aniversari. Vaig sortir del treball com sempre, era un dia molt trist, ja que semblava que els núvols estaven plorant, no es veia res de tanta pluja i vaig haver de treure el paraigües. Quan vaig arribar al metro no hi vaig veure a ningú, era un succés realment estrany, pel fet que Clot era una parada molt famosa on sempre hi havia molta gent.

Vaig estar esperant que el metro arribés, tot sol. Vaig mirar el rellotge al voltant de unes 40 vegades en dos minuts, el temps passava molt a poc a poc, vaig sentir que estava al funicular de Montjuïc. Va arribar el metro, hi havia molta gent i no tenía on seure, així que vaig estar dret fins a la parada d’Espanya. De sobte tothom es va baixar i em vaig quedar tot sol. Quan el metro va començar a avançar, vaig veure com tothom que se n’havia baixat m’estava mirant fixament. A ‘Espanya’ es va pujar només una persona, semblava normal fins que em vaig allunyar, vaig anar a la següent parada caminant. Tot semblava més casual, no sentia que n’hi hagués res anormal, fins que em vaig sentir observat, semblava que era el centre d'atenció. Totes les càmeres m’apuntaven i tot el món a les tendes em mirava, així que vaig tornar a pujar al metro. Una vegada estaba al metro tot semblava normal, pero a la següent parada tothom es va tornar a baixar, quan vaig mirar a quina parada estava em vaig donar compte que tornava a estar a clot, vaig agafar la parada de rocafort, i de sobte sobte tornava a estar a la parada de Clot. Tot el que em va passar anteriorment es va tornar a repetir, vaig tornar a intentar-ho, però no hi havia cap manera de que el destí canvies.

Finalment, vaig decidir anar caminant, tothom em mirava, però no vaig parar esment. Vaig arribar a la meva casa 2 hores mes tarda del normal, però la meva família em continuava esperant. En arribar vaig veure a tota la meva família a la porta amb un pastís a la mà, em van cantar l'aniversari feliç i vaig anar a abraçar-los. En abraçar a la meva germana vaig sentir una mica de metall a la seva esquena, quan es va girar vaig poder veure alguna cosa semblança a una disfressa, així que li llevi la disfressa i em vaig adonar que sempre he viscut enganyat. Tota la meva família i tota la gent que m'envoltava eren robots.des d'aquell moment vaig escapar cap a la muntanya més pròxima, i vaig decidir quedar-me a viure aquí. des d'aquell llavors la muntanya que tant m'agradava visitar quan era petit, s'ha convertit en la meva llar.