Sant Andreu (Cloe)

Tot va començar l’any 2019, quan gairebé ens en vam anar pels aires a l’estació de Sant Andreu.
Ens situem en aquell any, una tarda tranquil·la en què la meva mare i jo estàvem a casa. Un amic de la família estava fent un videoclip, i quan ens ho va proposar, li vaig dir que sí, que hi aniríem. Ens vam preparar i vam sortir cap a l’estació.
Vam agafar la línia L1 direcció Plaça Espanya. Tot anava bé, normal, fins que vam arribar a Torras i Bages. Allà va pujar un home bastant misteriós i estrany. Ningú li va fer gaire cas. Semblava un més, però tenia alguna cosa que no acabava d’encaixar.
Quan el metro va arribar a Sant Andreu, de sobte, aquell home va començar a cridar:
—El metro se'n va a immolar!
Vam mirar-nos amb la meva mare, espantades. Tot va passar molt de pressa. Quan es van obrir les portes, la gent va començar a córrer desesperadament cap a fora. Crits, empentes, nervis… Jo també corria, sense pensar, només volia sortir d’allà.
Enmig del caos, no em vaig adonar que em va caure la meva jaqueta preferida.
Quan finalment tota la gent era al carrer, vaig mirar la meva mare i li vaig dir:
—Mama, on és la meva jaqueta?
Ella, preocupada, em va respondre:
—Cloe, no la tinc…
Sense pensar-m’ho dues vegades, em vaig acostar a un policia i li vaig dir si podia baixar a buscar-la. Ell em va mirar seriós i em va dir:
—No, no es pot baixar ara mateix. És per seguretat.
Al cap d’una estona, quan la situació es va calmar, alguns policies van revisar l’estació. Quan el policia va tornar, li vaig preguntar ràpidament si l’havien trobat.
Va negar amb el cap:
—No hi ha cap jaqueta. Allà dins no hi ha res.
Al final, després d’una bona estona, tot va quedar en un ensurt. No havia passat res. L’home que havia cridat tot allò… només era un boig.
Així que, encara una mica espantades, però més tranquil·les, vam tornar a pujar al metro. Aquesta vegada, el trajecte va ser silenciós. Ningú parlava gaire.
Finalment, vam arribar al lloc del videoclip.
I tot i que vam continuar amb el pla com si res, jo no vaig poder deixar de pensar en dues coses: en l’home misteriós… i en la meva jaqueta, que mai més vaig tornar a veure.