23:59, sempre nosaltres (Dina)

El tren va arribar sense fer soroll, com si no pertanyés del tot a aquell món. Eren les 23:59, just al límit d’un dia que ja s’esvaïa, i jo estava sola a l’andana.
Hi vaig pujar sense pensar-m’ho.
A dins no hi havia ningú… excepte ell.
Estava assegut vora la finestra, amb la mirada perduda en un paisatge que no existia: a fora no es veia la ciutat, sinó camps que canviaven d’estació a cada segon. Primavera, hivern, tardor, estiu… tot alhora.
—Arribes tard —va dir, sense mirar-me.
Em vaig asseure davant seu, confosa.
—Ens coneixem?
Llavors va aixecar la mirada. I vaig sentir una cosa impossible: reconeixement. Com si el meu cor l’hagués estat esperant durant segles.
—Sempre fas la mateixa pregunta —va respondre amb un somriure trist.
El tren avançava, però no seguia cap via que jo conegués. Les llums parpellejaven, i en cada llampec veia fragments de la meva vida… i d’altres vides que no recordava haver viscut.
—Aquest tren —va continuar— només apareix quan dues persones estan destinades a trobar-se… però el temps no es posa d’acord.
No entenia res, però no volia que deixés de parlar.
—Ens hem trobat moltes vegades —va dir—. En una guerra, en una biblioteca, en una ciutat que ja no existeix. Sempre ens enamorem… i sempre alguna cosa ens separa.
Vaig sentir un nus a la gola.
—I ara?
Ell va abaixar la mirada.
—Ara també.
El tren va començar a alentir-se. A fora, el paisatge es va congelar en un capvespre infinit.
—No —vaig xiuxiuejar—. Aquesta vegada no.
Em vaig aixecar, tremolant.
—I si baixem junts?
Ell va negar suaument.
—Si ho fem, el temps es trencarà… i potser mai més ens tornarem a trobar.
Silenci.
El tren es va aturar.
Les portes es van obrir.
Per primera vegada, ell va dubtar.
I llavors vaig fer l’únic que mai havia fet en cap de les nostres vides:
El vaig besar abans que pogués decidir.
El món va tremolar.
El paisatge de fora es va desfer com vidre trencat. El tren va desaparèixer sota els nostres peus. Vam caure… però no al buit, sinó a alguna cosa nova.
Quan vaig obrir els ulls, érem en una estació qualsevol, plena de gent, soroll, vida normal.
Ell em va mirar, sorprès.
—No recordo… —va començar.
Però es va aturar.
Perquè, tot i que la seva memòria s’havia esborrat, la seva mà seguia entrellaçada amb la meva.
I no la va deixar anar.
Vaig somriure.
Potser el destí no es trenca.
Potser només necessita que algú, algun cop, s’atreveixi a canviar-lo.