Autor/a
Muntsa
Categoria
Relat lliure
Bitllet d'autobús
Sempre recordaré amb un somriure el que ens va passar a la meva mare i a mi un dia, de fa uns quants anys, que vam anar de compres.
Vam agafar el 39, com fèiem molts cops, al carrer Providència quasi cantonada amb el carrer Sardenya. Al pujar a l’autobús jo li vaig dir a la meva mare: -ves a seure que jo ja compro els bitllets- i em vaig parar davant del conductor i li vaig deixar dos monedes de 20 duros, es a dir, dos monedes de 100 pessetes i li vaig dir: -dos por favor-. El conductor em va mirar i em va dir: - va a ser que no-. I jo que me’l miro i li torno a dir:- ¿me puede dar dos billetes?- I em torna a dir: -pues será que no-. I jo al final tota seriosa li dic:-haga el favor de darme dos billetes- amb contundència. I finalment el conductor me’ls va donar.
Quan vaig anar a seure al costat de la meva mare, la meva mare em va preguntar: -què feies tanta estona? I li vaig dir: -es que el conductor tenia ganes de broma i no em volia donar els bitllets- i la meva mare va dir: - això es que volia lligar amb tu-. I las dos vam riure de la situació.
Quan va arribar la nostra parada i vam baixar, al passar pel costat de l’autobús, caminant ja per la vorera, el conductor va tocar el clàxon i ens va mirar i la meva mare va dir: -si que li has agradat, si!!-.
Un cop vam fer les compres que volíem fer, la meva mare i jo ens vam acomiadar i cadascuna va agafar un autobús diferent doncs a la tornada ella tornava cap a casa i jo me’n vaig anar a treballar.
Quan vaig agafar el meu autobús de tornada, no recordo quin era, al anar a comprar el bitllet i deixar de nou una moneda de 20 duros, el conductor em va mirar i em va dir: -ha subido de precio y ahora vale 105 pesetas-. Vaig donar-li el duro que em faltava i vaig anar a seure rient tota sola. I jo que em pensava que aquella conductor volia lligar amb mi i resulta que no em volia donar els bitllets perquè faltaven 10 pessetes!! No vaig poder parar de riure i de pensar en aquell conductor del 39, que segurament va haver de posar les 10 pessetes que faltaven de la seva butxaca.
Al vespre quan vaig arribar a casa, la meva mare només veure’m va esclafir a riure igual que jo doncs ella també s’havia passat el seu viatge de tornada rient tota sola i pensant en aquell conductor del 39.
Durant molt de temps vaig pensar que potser algun dia em trobaria a aquell conductor i li podria tornar les 10 pessetes que li vaig estafar, sense ser-ne conscient que ho feia, però no el vaig tornar a veure mai més.
Vam agafar el 39, com fèiem molts cops, al carrer Providència quasi cantonada amb el carrer Sardenya. Al pujar a l’autobús jo li vaig dir a la meva mare: -ves a seure que jo ja compro els bitllets- i em vaig parar davant del conductor i li vaig deixar dos monedes de 20 duros, es a dir, dos monedes de 100 pessetes i li vaig dir: -dos por favor-. El conductor em va mirar i em va dir: - va a ser que no-. I jo que me’l miro i li torno a dir:- ¿me puede dar dos billetes?- I em torna a dir: -pues será que no-. I jo al final tota seriosa li dic:-haga el favor de darme dos billetes- amb contundència. I finalment el conductor me’ls va donar.
Quan vaig anar a seure al costat de la meva mare, la meva mare em va preguntar: -què feies tanta estona? I li vaig dir: -es que el conductor tenia ganes de broma i no em volia donar els bitllets- i la meva mare va dir: - això es que volia lligar amb tu-. I las dos vam riure de la situació.
Quan va arribar la nostra parada i vam baixar, al passar pel costat de l’autobús, caminant ja per la vorera, el conductor va tocar el clàxon i ens va mirar i la meva mare va dir: -si que li has agradat, si!!-.
Un cop vam fer les compres que volíem fer, la meva mare i jo ens vam acomiadar i cadascuna va agafar un autobús diferent doncs a la tornada ella tornava cap a casa i jo me’n vaig anar a treballar.
Quan vaig agafar el meu autobús de tornada, no recordo quin era, al anar a comprar el bitllet i deixar de nou una moneda de 20 duros, el conductor em va mirar i em va dir: -ha subido de precio y ahora vale 105 pesetas-. Vaig donar-li el duro que em faltava i vaig anar a seure rient tota sola. I jo que em pensava que aquella conductor volia lligar amb mi i resulta que no em volia donar els bitllets perquè faltaven 10 pessetes!! No vaig poder parar de riure i de pensar en aquell conductor del 39, que segurament va haver de posar les 10 pessetes que faltaven de la seva butxaca.
Al vespre quan vaig arribar a casa, la meva mare només veure’m va esclafir a riure igual que jo doncs ella també s’havia passat el seu viatge de tornada rient tota sola i pensant en aquell conductor del 39.
Durant molt de temps vaig pensar que potser algun dia em trobaria a aquell conductor i li podria tornar les 10 pessetes que li vaig estafar, sense ser-ne conscient que ho feia, però no el vaig tornar a veure mai més.