Música i pensaments

El moment del dia en què he d'agafar el transport públic és l’estona on tinc l’excusa perfecta per no fer res sense sentir remordiments. Tan sols he d’esperar a ser traslladada al meu destí, sense necessitat de ser fructífera, concedida a escoltar música fent res més que observar el que m’envolta i analitzar els éssers que m’acompanyen durant el viatge, sense pensar “hauria de fer alguna cosa més productiva, hauria d’avançar feina o enviar correus”. Puc ser, lliurement i amb tota la tranquil·litat, una ànima que és arrossegada cap a algun indret de Barcelona, exempta d’haver de realitzar quelcom apte per la vida frenètica a la qual estem imposats. Una de les meves activitats preferides per fer durant aquestes estones, a més a més de gaudir del que sona a través dels auriculars, és acompanyar les cançons amb diversos escenaris ficticis dins del meu cap. M’imagino tota mena de coses, coses que fins i tot em fa vergonya d’acceptar que les penso; com el funeral del meu ex. M’imagino que es mor de ben jove per alguna causa sobtada, i jo vaig al tanatori, acompanyada pels meus pares i algunes amigues, i m’endinso a la sala i trobo la seva actual parella amb els ulls inflats de plorar i amb la cara trastocada, i les dues deixem de banda tots els rancors que sentim l’una per l’altra, i ens abracem i plorem juntes, sense deixar-nos anar. Sé que és un pensament un cert estrany, de fet no sé ni com he arribat a crear aquesta representació mental, però estic al transport públic, així que m’ho permeto. Un altre escenari al qual també recorro bastant és aquell on recupero algun dels meus antics amors, sobretot m’agrada imaginar-m’ho amb aquell noi pel qui vaig destrossar l’única relació decenet que he tingut mai (amb l’ex del suposat funeral, sí), i ens trobem i ens enrotllem un altre cop i jo li dic: “jo ja vaig sacrificar tota la meva vida per tu una vegada, ara et toca a tu fer-ho per mi”. Evidentment, un cop arribo al meu destí i ja no duc la música de fons, tot això em semblen bajanades i em faig nosa a mi mateixa per haver tingut la decència d’haver estat maquinant tot això al meu cap. Però em perdono, perquè la combinació de trontolleig del metro més cançons que m’encanten em fa oblidar de les meves responsabilitats com a persona sensata, i em deixo anar, transportant-me a una realitat paral·lela, relaxant-me i prenent-me la llibertat de fantasiejar amb totes les possibles vides que se m’inspiren en aquell moment. Algun cop m’he arribat a submergir talment dins d’alguna d’aquestes històries que fins i tot he arribat a evocar alguna llàgrima o a esbossar un petit somriure sense adonar-me’n, és en aquest instant quan decideixo que és moment de parar, afirmant que ho he portat massa lluny i que m’he de recordar a mi mateixa que tot això que he muntat a la meva ment en menys de cinc minuts, no és real. Aleshores miro el meu voltant, desitjant que ningú hagi percebut la ganyota de la meva cara, però, tot i això, em reconforto pensant que ben segur que molts dels viatgers estan fent el mateix que jo, que possiblement hi són presents de cos però no d’esperit, i que fan passar el temps entre parada i parada divagant pels mons abstractes de la imaginació, creant seqüències absurdes dins del seu cap, converses fictícies que no explicaran a ningú perquè freguen el patetisme. Qui sap, els deixarem fer, que prou tinc amb les meves bestieses esperpèntiques.