Autor/a
ROVELLÓ
Categoria
Relat lliure
I sempre em falta temps
Perquè sempre em falta temps
Les 8 han tocat i jo encara que no m'he desperesat del llit. A correcuita, com sempre, com cada matí des de fa 4 anys, agafant esmorzar, arracades i pintallavis. I encara em falta temps. S'obre la porta de l'ascensor i encara sort que visc en un desè i puc menjar l'esmorzar, posar-me les arracades i pintar-me els llavis mentre la cabina descendeix. Però encara em falta temps, perquè s'obre la porta de l'ascensor i corre com si et perseguís un lleó, corre com si et perseguís una serp, corre com si et perseguís el present que no torna i que ja és passat. I mira que corro, però mai arribo a l'hora a l'autobús.
Però quina sort que el conductor és en Guillem, que sempre m'espera. I sempre diu Olga, ja saps que passo a un quart i mig de nou clavades, que ja saps que soc molt puntual jo, que fins i tot arribo dos minuts abans si no pugen els mandrosos bessons de dues parades enrere, que la mare sempre els ha de dir: "Joan, Lluís, va cada matí el mateix, pugeu, que el bus no us menjarà", perquè es veu que tenen por de l'autobús, aquests nens. I jo sempre li demano mil perdons i li dic mil sí, sí, ho sé, però el llit quasi em traga, una arracada m'ha caigut i el present que s'ha embolicat amb el passat. I sempre em respon: passa, espero que demà hi arribis 30 segons abans.
I jo sempre m'assec al seient darrere del conductor, però el de la dreta. El que de l'esquerra no, mai, ja em sé de memòria els títols de transport dels TMB i el seu preu, i els drets i deures que en tinc com a usuària. A mi el que m'agrada és el seient que està a la dreta. Perquè sembla que estigui conduint-lo jo, l'autobús. També perquè el seient és individual, però no és com els altres individuals. És més ampli i puc deixar la bossa al meu costat i no damunt la falda, que porto tàper, ampolla, llibres i ordinador i pesa massa. A més, quan no sento que el condueixo jo, l'autobús, sento que en Guillem només el condueix per a mi: perquè no veig la gent de darrere, llavors el que no veig no existeix i estic sola i en Guillem només condueix per a mi. I com a molt en Guillem també condueix per la persona que hi ha al seient del seu darrere a l'esquerra, però aquesta persona està massa concentrada llegint els títols de transport i els termes i condicions.
I així, sentint que el bus el condueixo jo o només en Guillem per a mi i amb ela bossa al costat i no a la falda, veig que ja s'acosta la meva parada. I baixo del meu seient i sempre baixo quan fa la maleïda corba i sempre estic a punt de caure o estimbar-me contra la persona que encara llegeix els títols de transport i els termes i condicions. I en Guillem sempre em diu Olga et dic sempre que baixis quan estigui al semàfor, que un dia tindrem un ensurt i ja la tindrem liada. I jo li torno a demanar mil perdons i mil sí, sí, si tens raó, però sempre m’oblido del maleït semàfor.
Baixo i, com sempre, li dono les gràcies a en Guillem, però ell mai em sent perquè puja la senyora que sempre paga en efectiu els 2,95 que costa el bitllet senzill i que abans valia 1,15 senyor conductor, vostè no ho era encara, de conductor, què dic!, no hauria ni nascut quan en valia 1,15, però ara, què car! no s'hi pot viure pas en aquesta ciutat. I així deixant bus i Guillem i senyora, entro com sempre tard a la feina. Perquè sempre em falta temps.
Les 8 han tocat i jo encara que no m'he desperesat del llit. A correcuita, com sempre, com cada matí des de fa 4 anys, agafant esmorzar, arracades i pintallavis. I encara em falta temps. S'obre la porta de l'ascensor i encara sort que visc en un desè i puc menjar l'esmorzar, posar-me les arracades i pintar-me els llavis mentre la cabina descendeix. Però encara em falta temps, perquè s'obre la porta de l'ascensor i corre com si et perseguís un lleó, corre com si et perseguís una serp, corre com si et perseguís el present que no torna i que ja és passat. I mira que corro, però mai arribo a l'hora a l'autobús.
Però quina sort que el conductor és en Guillem, que sempre m'espera. I sempre diu Olga, ja saps que passo a un quart i mig de nou clavades, que ja saps que soc molt puntual jo, que fins i tot arribo dos minuts abans si no pugen els mandrosos bessons de dues parades enrere, que la mare sempre els ha de dir: "Joan, Lluís, va cada matí el mateix, pugeu, que el bus no us menjarà", perquè es veu que tenen por de l'autobús, aquests nens. I jo sempre li demano mil perdons i li dic mil sí, sí, ho sé, però el llit quasi em traga, una arracada m'ha caigut i el present que s'ha embolicat amb el passat. I sempre em respon: passa, espero que demà hi arribis 30 segons abans.
I jo sempre m'assec al seient darrere del conductor, però el de la dreta. El que de l'esquerra no, mai, ja em sé de memòria els títols de transport dels TMB i el seu preu, i els drets i deures que en tinc com a usuària. A mi el que m'agrada és el seient que està a la dreta. Perquè sembla que estigui conduint-lo jo, l'autobús. També perquè el seient és individual, però no és com els altres individuals. És més ampli i puc deixar la bossa al meu costat i no damunt la falda, que porto tàper, ampolla, llibres i ordinador i pesa massa. A més, quan no sento que el condueixo jo, l'autobús, sento que en Guillem només el condueix per a mi: perquè no veig la gent de darrere, llavors el que no veig no existeix i estic sola i en Guillem només condueix per a mi. I com a molt en Guillem també condueix per la persona que hi ha al seient del seu darrere a l'esquerra, però aquesta persona està massa concentrada llegint els títols de transport i els termes i condicions.
I així, sentint que el bus el condueixo jo o només en Guillem per a mi i amb ela bossa al costat i no a la falda, veig que ja s'acosta la meva parada. I baixo del meu seient i sempre baixo quan fa la maleïda corba i sempre estic a punt de caure o estimbar-me contra la persona que encara llegeix els títols de transport i els termes i condicions. I en Guillem sempre em diu Olga et dic sempre que baixis quan estigui al semàfor, que un dia tindrem un ensurt i ja la tindrem liada. I jo li torno a demanar mil perdons i mil sí, sí, si tens raó, però sempre m’oblido del maleït semàfor.
Baixo i, com sempre, li dono les gràcies a en Guillem, però ell mai em sent perquè puja la senyora que sempre paga en efectiu els 2,95 que costa el bitllet senzill i que abans valia 1,15 senyor conductor, vostè no ho era encara, de conductor, què dic!, no hauria ni nascut quan en valia 1,15, però ara, què car! no s'hi pot viure pas en aquesta ciutat. I així deixant bus i Guillem i senyora, entro com sempre tard a la feina. Perquè sempre em falta temps.