Autor/a
Ramon33
Categoria
Relat lliure
PUTOS PEAKI BLINDERS
“Se acabo el truco de la tiza con los hombres de Billy Kimber, Estamos !!
Ahora los protegemos nosotros. Requiso este dinero por orden de los putos Peaki Blinders”.
Aquest diàleg sobreeixia d’un mòbil tan poc considerat com irrespectuós amb l’espai sonor dels altres. Un terrabastall que desvetllava al Genis d’aquella somnolència treballada des de Virrei Amat durant set estacions. Havia triat el vagó del mig en horari vall per guanyar tranquil·litat, i ves per on a Verdaguer se n’anava tot en orris.
Aquell cap cot de pesar figues va començar a identificar l’origen d’aquell retrunyiment pels peus. Uns peus delicats sobre un talo d’agulla impossible, alineat amb un arc perfecte del panxell de la cama. Una cama suaument daurada pel sol dels primers dies de platja.
En Genis va aixecar els ulls d’una revolada mentre li pujava la bilis des de l’estomac, disposat a aturar els trets dels Peaki Blinders que continuaven saturant el vagó, just al moment que ella ocupava el seient del davant sense treure els ulls del mòbil.
Va ser incapaç d’articular paraula. Els ulls van topar amb una cara diamant perfectament entallada, tocada amb una mitja melena rosa platí allisada i pentinada amb les puntes endins, les celles lleugerament torrades, pestanyes llargues i arquejades un xic més fosques que contrastaven amb el blau dels ulls. Una pell jove i llisa, lleugerament maquillada i llavis ben perfilats en cirera setinada.
En Genis va discórrer en un moment de la ràbia a l’astorament i de l’enuig a l’admiració més absoluta. Ja no li molestava el soroll, potser ni el sentia, i es va passar de llarg, no del tot inconscient, la seva estació de destí a Diagonal. Però en tancar les portes i arrencar la marxa el comboi, va adonar-se que per l’altra punta del vagó hi havien pujat tres individus ben vestits, amb armilla, jaqueta, corbatí, i ben calada una gorra newsboy que espurnejava a la punta.
S’acostaven de manera pausada però decidida, amb passes llargues i rítmiques, com en càmera lenta, un al davant i dos al darrere. En Genis volia fugir, però les cames no li responien, no podia aixecar-se. Estava garratibat i aquells personatges s’acostaven amenaçadorament. Ben a prop ja, el del davant es treu la gorra amb la ma dreta brandant-la intensament, i de sobte torna el so que s’havia esmunyit, i una veu masculina, greu i convincent anuncia: “propera estació Cornella Centre, final de trajecte”
Ahora los protegemos nosotros. Requiso este dinero por orden de los putos Peaki Blinders”.
Aquest diàleg sobreeixia d’un mòbil tan poc considerat com irrespectuós amb l’espai sonor dels altres. Un terrabastall que desvetllava al Genis d’aquella somnolència treballada des de Virrei Amat durant set estacions. Havia triat el vagó del mig en horari vall per guanyar tranquil·litat, i ves per on a Verdaguer se n’anava tot en orris.
Aquell cap cot de pesar figues va començar a identificar l’origen d’aquell retrunyiment pels peus. Uns peus delicats sobre un talo d’agulla impossible, alineat amb un arc perfecte del panxell de la cama. Una cama suaument daurada pel sol dels primers dies de platja.
En Genis va aixecar els ulls d’una revolada mentre li pujava la bilis des de l’estomac, disposat a aturar els trets dels Peaki Blinders que continuaven saturant el vagó, just al moment que ella ocupava el seient del davant sense treure els ulls del mòbil.
Va ser incapaç d’articular paraula. Els ulls van topar amb una cara diamant perfectament entallada, tocada amb una mitja melena rosa platí allisada i pentinada amb les puntes endins, les celles lleugerament torrades, pestanyes llargues i arquejades un xic més fosques que contrastaven amb el blau dels ulls. Una pell jove i llisa, lleugerament maquillada i llavis ben perfilats en cirera setinada.
En Genis va discórrer en un moment de la ràbia a l’astorament i de l’enuig a l’admiració més absoluta. Ja no li molestava el soroll, potser ni el sentia, i es va passar de llarg, no del tot inconscient, la seva estació de destí a Diagonal. Però en tancar les portes i arrencar la marxa el comboi, va adonar-se que per l’altra punta del vagó hi havien pujat tres individus ben vestits, amb armilla, jaqueta, corbatí, i ben calada una gorra newsboy que espurnejava a la punta.
S’acostaven de manera pausada però decidida, amb passes llargues i rítmiques, com en càmera lenta, un al davant i dos al darrere. En Genis volia fugir, però les cames no li responien, no podia aixecar-se. Estava garratibat i aquells personatges s’acostaven amenaçadorament. Ben a prop ja, el del davant es treu la gorra amb la ma dreta brandant-la intensament, i de sobte torna el so que s’havia esmunyit, i una veu masculina, greu i convincent anuncia: “propera estació Cornella Centre, final de trajecte”