Autor/a
Risori
Categoria
Relat lliure
El 34
Sona aquella melodia que em desperta abans i tot d’obrir els ulls del tot. Em torna al món on tot pesa una mica més del necessari, on jo sempre acabo complicant-me la vida. Avui em faig una promesa: si la veig, la saludaré. Està decidit. La vida és curta i s’ha d’aprofitar, em repeteixo.
Fa anys que faig el mateix recorregut per anar a treballar. Camino dos carrers fins a la parada, on hi ha dues línies que em poden dur. De vegades, sprint-bus: corro com si fos una final olímpica per no perdre’l, tot i que surto amb temps i podria agafar el següent. Però n’hi ha un que no vull perdre mai. El 34. Perquè hi va ella. Al principi només era una cara més. Converses breus, d’aquelles que no deixen rastre. Però amb el temps alguna cosa va canviar. Ara em costa entendre com no havia vist abans aquells ulls color turquesa o aquell somriure que sembla il·luminar fins i tot els dies de pluja.La primera cosa que faig en pujar és buscar-la. A vegades la gent ho tapa tot i el temps s’allarga més del que voldria. I llavors apareix. Els seus cabells llargs, rossos, com si guardessin una mica de sol entre els fils. I tot encaixa. Després ve el silenci. Sempre el mateix. Mirades que es troben i s’esquiven sense dir-se res. Un gest que no arriba a ser paraula. Quan baixo, em queda aquella sensació estranya, com si m’hagués deixat alguna cosa dins. Intento entendre què hauria passat si hagués dit alguna cosa. No hi ha resposta.
Els dies es repeteixen. I el 34 també.
Un dia, amb els auriculars posats, una cançó em va fer alçar la mirada. Ella somreia. No sé a què. Però va quedar-se’m com si aquell instant també fos una mica meu. Més tard, corrent sense rumb, una altra melodia em va tornar directament al 34. Al seu somriure. A tot el que encara no ha passat.
Hi ha dies que el bus és l’únic lloc on el soroll s’apaga. Com ahir, quan tot semblava sortir malament. D’aquells dies que pesen. I, sense buscar-ho, va aparèixer ella. I tot es va fer més lleuger.
Avui he arribat amb temps. Passats tres minuts, el 34 s’ha aturat davant meu. He pujat. He saludat el conductor. He aixecat la mirada. Està asseguda. Sola. Valido el bitllet i m’hi acosto amb la sensació que el terra no és del tot ferm. Les mirades es troben abans que les paraules. Es mou lleugerament i em deixa espai. M’assec al costat de la finestra. Per primer cop, la distància sembla mínima. El seu perfum queda suspès entre nosaltres. El trajecte avança lent, i el silenci pesa diferent. La miro de reüll. Els ulls. El somriure. Em giro cap a la finestra, buscant un gest que no arriba. Em queden tres parades quan li sona el telèfon. Respon. La seva veu és suau. Massa real per voler que acabi. Penja. M’aixeco. El passadís és més llarg del que recordava. Abans de baixar, giro el cap. Les paraules hi són, però no surten. Ella també em mira, com si les tingués a punt. Però no passen. La porta s’obre. Baixo. Em quedo un instant quieta, d’esquena al bus. Em giro. Ens mirem, per primer cop de veritat. I en aquell segon, tot el que no hem dit pesa més que qualsevol paraula. Camino cap a la vorera. Un cotxe frena massa tard. El món continua com si res. Però jo ja sé que hi ha silencis que també prenen decisions.
Fa anys que faig el mateix recorregut per anar a treballar. Camino dos carrers fins a la parada, on hi ha dues línies que em poden dur. De vegades, sprint-bus: corro com si fos una final olímpica per no perdre’l, tot i que surto amb temps i podria agafar el següent. Però n’hi ha un que no vull perdre mai. El 34. Perquè hi va ella. Al principi només era una cara més. Converses breus, d’aquelles que no deixen rastre. Però amb el temps alguna cosa va canviar. Ara em costa entendre com no havia vist abans aquells ulls color turquesa o aquell somriure que sembla il·luminar fins i tot els dies de pluja.La primera cosa que faig en pujar és buscar-la. A vegades la gent ho tapa tot i el temps s’allarga més del que voldria. I llavors apareix. Els seus cabells llargs, rossos, com si guardessin una mica de sol entre els fils. I tot encaixa. Després ve el silenci. Sempre el mateix. Mirades que es troben i s’esquiven sense dir-se res. Un gest que no arriba a ser paraula. Quan baixo, em queda aquella sensació estranya, com si m’hagués deixat alguna cosa dins. Intento entendre què hauria passat si hagués dit alguna cosa. No hi ha resposta.
Els dies es repeteixen. I el 34 també.
Un dia, amb els auriculars posats, una cançó em va fer alçar la mirada. Ella somreia. No sé a què. Però va quedar-se’m com si aquell instant també fos una mica meu. Més tard, corrent sense rumb, una altra melodia em va tornar directament al 34. Al seu somriure. A tot el que encara no ha passat.
Hi ha dies que el bus és l’únic lloc on el soroll s’apaga. Com ahir, quan tot semblava sortir malament. D’aquells dies que pesen. I, sense buscar-ho, va aparèixer ella. I tot es va fer més lleuger.
Avui he arribat amb temps. Passats tres minuts, el 34 s’ha aturat davant meu. He pujat. He saludat el conductor. He aixecat la mirada. Està asseguda. Sola. Valido el bitllet i m’hi acosto amb la sensació que el terra no és del tot ferm. Les mirades es troben abans que les paraules. Es mou lleugerament i em deixa espai. M’assec al costat de la finestra. Per primer cop, la distància sembla mínima. El seu perfum queda suspès entre nosaltres. El trajecte avança lent, i el silenci pesa diferent. La miro de reüll. Els ulls. El somriure. Em giro cap a la finestra, buscant un gest que no arriba. Em queden tres parades quan li sona el telèfon. Respon. La seva veu és suau. Massa real per voler que acabi. Penja. M’aixeco. El passadís és més llarg del que recordava. Abans de baixar, giro el cap. Les paraules hi són, però no surten. Ella també em mira, com si les tingués a punt. Però no passen. La porta s’obre. Baixo. Em quedo un instant quieta, d’esquena al bus. Em giro. Ens mirem, per primer cop de veritat. I en aquell segon, tot el que no hem dit pesa més que qualsevol paraula. Camino cap a la vorera. Un cotxe frena massa tard. El món continua com si res. Però jo ja sé que hi ha silencis que també prenen decisions.