Sang i lluna als meus passos

Des del primer dia vaig saber que ella tenia alguna cosa diferent, una manera de mirar i estar que feia tot més fàcil, com si el món, al seu costat, pesés una mica menys. Ella era clara com l'aigua que corre a poc a poc entre les pedres, suau a la paraula i ferma en el gest, i tenia aquesta manera d'estar al meu costat sense fer soroll, com si tingués cura de mi sense que ningú més se n'adonés. A la seva mirada no hi havia ombra ni judici, només una calma neta que em deixava respirar, com si, per un moment, tot el difícil del món es quedés lluny. Ella era com aquella llum que no pregunta d'on vens, només et troba, et nomena en silenci i et fa sentir, per un instant, que el món també podria ser un lloc per a tu.

Sempre ha estat ella, el dubte del seu amor mai no ha existit en mi, però potser el món que m'envolta, la corda que m'ofega i el malson que em persegueix van ser més forts que això i jo vaig permetre que també calés més profund.

A l'ètnia gitana la història de la nostra persecució és gairebé tan antiga com la de la nostra existència, dins meu sempre prevaldrà l'orgull i el sentiment de pertinença a ella, però als externs els resulta molt senzill jutjar i acusar a dit ràpid.
Per mi les peces es van desencaixar i van agafar un altre ordre aquell dia davant de la boca del metro:

Aquell dia l'aire es va tornar aspre abans que jo entengués per què. Baixava les escales del metro com qualsevol altre, amb el soroll de la ciutat ficat a les orelles, quan vaig sentir les mirades clavar-se a l'esquena, com espines que ja coneixien el meu nom.

No van dir gaire, no va fer falta. Els seus passos sonaven més durs que els meus, i en aquest ressò vaig saber que no venien a preguntar-me res de bo. Aleshores vaig córrer.

Vaig córrer amb el pit cremant, empassant la pols i la por, baixant andanes, creuant passadissos on la gent s'apartava com si jo portés la culpa escrita a la cara. Els llums passaven ràpids, com si el món es tornés estret només per a mi, com si no hi hagués racó on amagar allò que altres ja havien decidit que era.

I mentre corria, no n'era només d'ells de qui fugia.

Fugia d'aquell pes antic que sempre m'assoleix, d'aquella ombra que em segueix encara que jo no li truqui, de saber que, faci el que faci, sempre hi haurà algú disposat a assenyalar-me primer. Aleshores vaig sentir que l'aire no era meu, que la ciutat no era meva, que ni tan sols la meva pròpia vida trobava lloc on quedar-se.

I enmig de tot, vas aparèixer tu, com un record net que no encaixava en aquella carrera.

Vaig pensar a les teves mans, a la teva manera de mirar-me sense por, en aquell lloc tranquil que eres. Però també vaig entendre, amb una certesa que feia més mal que el cansament, que jo no podia portar-te amb mi a aquesta fugida constant, que el meu món acabaria tacant el teu.

Vaig continuar corrent, però ja no buscava sortida.

Només intentava allunyar-me prou perquè allò que tenia de bo, la poca cosa i la veritat, no acabés trencant-se amb mi.

No és lament, és foc que em puja pel cap i vidres que se'm claven a la llengua i no em deixen besar-la. I allà vaig veure clar que el món no et perdonaria estimar-me, i abans de veure’t caure amb mi, vaig ser jo qui et va deixar anar.