Autor/a
Ramon33
Categoria
Relat lliure
ATAPEÏTS
Línia 5, estació de Verdaguer, 8:17 del mati d’un dimarts qualssevol, s’atura el comboi, en baixen 15 i hi pugem 12. No se com hi cabien tres més perquè això esta a rebentar, comprimits els uns amb els altres misericordiosament.
És començament d’estiu, fa calor al carrer, la gent ja va vestida al mínim i suant al màxim. Els efluvis són de tots els colors, indescriptibles, es barregen els perfums barats amb la manca de dutxa matutina, olors dels quatre continents.
La situació és incomoda a més no poder, miris on miris creues la mirada amb algú que es fa difícil mantenir-la més d’una fracció de segon, tret que escodrinyis el sostre, però quan ja has llegit tots els cartells i repassat cinc cops la pantalla de l’itinerari sobre la porta, ja no saps on ullar.
Si mires avall et trobes sovint amb la profunditat abismal d’algun escot que et ruboritza, i et guanyes la mirada entre còmplice i censuradora, amb rialla sorneguera inclosa, d’algú de l’altra banda que s’ha adonat on clavaves els ulls.
Els vaivens del viatge ens van re-col·locant en un tumult ben apariat i silenciós, tothom traspua amoïnament. Tinc un colze clavat a l’esquena, algú persisteix en voler llegir encara que hagi de fer contorsionisme per a passar les pagines -com a mínim sap on posar els ulls-, però si me’n separo, m’arrisco a que la senyora del davant interpreti malament el gest.
Qui ho podria interpretar malament és el jove del costat, amb qui el punt de contacte és el seu cul amb l’estoig dels auriculars de boto que porto a la butxaca esquerra dels texans, però no es queixa, afortunadament, perquè nomes que gires el cap i em dirigís la mirada, no sabria que fer.
La suor ja em regalima pel costat de les patilles i tinc la sensació que tothom endevina com flueix la meva incomoditat, més acusada que en els altres. Puc sentir com baixa la gota de suor pel canal de l’esquena, lenta i pausadament, per sota la camisa, fa el seu recorregut natural sense pressa, provocant un pessigolleig que encara m’incomoda més, i això comporta més suor encara... i més patiment... i més suor, en un cercle viciós infinit.
Per més que em trobi així cada dia no m’hi acostumo! Cert és que hi ha dies dolents i dies pitjors, tot depèn del veïnatge força improvisat de cada dia.
A l’andana miro de fer la millor tria per on pujar al vagó, cerco en quina zona hi ha menys gent, i també instintivament, quina gent en resultarà menys incomoda. No vull pensar que pugui aflorar en mi algun tret de xenofòbia, però en la més estricta intimitat i sense que ningú se’n pugi adonar mai, tampoc ho puc negar.
És començament d’estiu, fa calor al carrer, la gent ja va vestida al mínim i suant al màxim. Els efluvis són de tots els colors, indescriptibles, es barregen els perfums barats amb la manca de dutxa matutina, olors dels quatre continents.
La situació és incomoda a més no poder, miris on miris creues la mirada amb algú que es fa difícil mantenir-la més d’una fracció de segon, tret que escodrinyis el sostre, però quan ja has llegit tots els cartells i repassat cinc cops la pantalla de l’itinerari sobre la porta, ja no saps on ullar.
Si mires avall et trobes sovint amb la profunditat abismal d’algun escot que et ruboritza, i et guanyes la mirada entre còmplice i censuradora, amb rialla sorneguera inclosa, d’algú de l’altra banda que s’ha adonat on clavaves els ulls.
Els vaivens del viatge ens van re-col·locant en un tumult ben apariat i silenciós, tothom traspua amoïnament. Tinc un colze clavat a l’esquena, algú persisteix en voler llegir encara que hagi de fer contorsionisme per a passar les pagines -com a mínim sap on posar els ulls-, però si me’n separo, m’arrisco a que la senyora del davant interpreti malament el gest.
Qui ho podria interpretar malament és el jove del costat, amb qui el punt de contacte és el seu cul amb l’estoig dels auriculars de boto que porto a la butxaca esquerra dels texans, però no es queixa, afortunadament, perquè nomes que gires el cap i em dirigís la mirada, no sabria que fer.
La suor ja em regalima pel costat de les patilles i tinc la sensació que tothom endevina com flueix la meva incomoditat, més acusada que en els altres. Puc sentir com baixa la gota de suor pel canal de l’esquena, lenta i pausadament, per sota la camisa, fa el seu recorregut natural sense pressa, provocant un pessigolleig que encara m’incomoda més, i això comporta més suor encara... i més patiment... i més suor, en un cercle viciós infinit.
Per més que em trobi així cada dia no m’hi acostumo! Cert és que hi ha dies dolents i dies pitjors, tot depèn del veïnatge força improvisat de cada dia.
A l’andana miro de fer la millor tria per on pujar al vagó, cerco en quina zona hi ha menys gent, i també instintivament, quina gent en resultarà menys incomoda. No vull pensar que pugui aflorar en mi algun tret de xenofòbia, però en la més estricta intimitat i sense que ningú se’n pugi adonar mai, tampoc ho puc negar.