Autor/a
Towanda
Categoria
Relat lliure
El desè dia
Em desperto. Són les 5:00 del desè dia. Vull tornar a adormir-me però no puc. Em llevo. Surto a la terrassa amb la tassa de cafè fumejant i miro el carrer. No hi ha ningú. Cap vianant. Cap cotxe. Cap soroll. Em preparo i marxo. “Adeu, fins demà” els dic, “que et vagi bé”, em diuen.
La Travessera està deserta, el carrer Gran en complet silenci. Camino per la vorera dreta. Passa el 24, totalment buit, orfe dels turistes que fa només un parell de setmanes s’amuntegaven intentant ser els primers a les guixetes del Parc Güell. Al fons veig una figura que camina i m’alleugereix la sensació d’estar sola al mon.
Fontana. Entro. A l’andana en direcció a Trinitat Nova hi ha una vintena de persones que esperen el metro que segons el panell trigarà 3’14 minuts. Arriba. Entrem. Va força ple. Algunes cares les conec i em coneixen. No parlem. Mirem el mòbil.
Lesseps. En pugen uns quants. Vallcarca. Res. Penitents en baixen alguns. “Deuen anar al Pere Virgili” penso. Vall d’Hebron. Baixem tots.
Sortim. Silenci. Manca la cua de cotxes pitant a l’entrada de la Ronda de Dalt. Sento de lluny la sirena d’una ambulància que s’ acosta.
Entro a l’hospital. Em sorprèn la quantitat de gent que hi ha. La vida que fora sembla aturada continua aquí a dins.
Pujo al 3er pis. Passo la tarja i s’obren les portes. Agafo un uniforme i la mascareta FPP3 que m’acompanyarà tot el dia. Entro a la UCI. Tots són malats de COVID. Començo la feina. Ingressos i èxitus en un caos controlat. Cadascú sap quina és la seva tasca i la fa. Per un moment me’ls imagino ballant un vals, perfectament coordinats, girant al voltant del control d’infermeria. Marxa un torn i n’arriba un altre. Seguim fins que acaba la guàrdia. Expliquem la situació als companys que entren i els desitgem sort.
Surto i em colpeja el silenci del carrer. Camino fins el metro. Hi ha força gent a l’andana , ningú parla amb ningú però per les marques de la cara ens reconeixem i sabem d’on venim.
Pugen alguns a Penitents. “Deuen sortir del Pere Virgili”, penso. Vallcarca. Lesseps. Fontana. Baixo.
Arribo a casa. “Ja soc aquí” els dic. Em trec la roba i vaig a la dutxa. Deixo córrer l’aigua com si pogués esborrar-ho tot. En sortir els abraço. Em pregunten “com t’ha anat?” Penso en els malalts que hem ingressat i els que hem deixat fora. En els que hem intubat i els que no. Fugaçment em ve el record de la parella que s’ha acomiadat per videotrucada amb el meu mòbil perquè l’Ipad que tenim a la unitat estava ocupat i jo patia per si no hi érem a temps. Recordo les paraules que s’han dit. Busco que dir. No em surt res i finalment dic “Be, i a vosaltres?” M’ho expliquen. Passa el dia.
Arriba la nit. Sopem. A la TV uns experts parlen de la situació epidemiològica. Els reconec. Alguns eren experts en l’Orient Pròxim fa 1 mes i en el control de la inflació fa 15 dies. Avui ho son en pandèmies. Canvio de canal. Debat a 4 sobre la retallada de les llibertats individuals pel confinament. Penso “Si sabéssiu quants respiradors hi ha al magatzem no us preocuparíeu pel Crossfit” però dic “Posem una peli?”
La miro mentre penso en el gràfic de contagis del TN nit. La corba te un pendent esgarrifós. Caldrà que passin dies per aplanar-la. Setmanes perquè canviï de sentit. Passem junts l’11è dia. Anem a dormir.
Em llevo. Escolto el silenci del carrer amb la tassa de cafè a la mà. Em preparo i surto. “Adeu” La Travessera deserta. Passa el V17. Buit. Només és el 12è dia.
La Travessera està deserta, el carrer Gran en complet silenci. Camino per la vorera dreta. Passa el 24, totalment buit, orfe dels turistes que fa només un parell de setmanes s’amuntegaven intentant ser els primers a les guixetes del Parc Güell. Al fons veig una figura que camina i m’alleugereix la sensació d’estar sola al mon.
Fontana. Entro. A l’andana en direcció a Trinitat Nova hi ha una vintena de persones que esperen el metro que segons el panell trigarà 3’14 minuts. Arriba. Entrem. Va força ple. Algunes cares les conec i em coneixen. No parlem. Mirem el mòbil.
Lesseps. En pugen uns quants. Vallcarca. Res. Penitents en baixen alguns. “Deuen anar al Pere Virgili” penso. Vall d’Hebron. Baixem tots.
Sortim. Silenci. Manca la cua de cotxes pitant a l’entrada de la Ronda de Dalt. Sento de lluny la sirena d’una ambulància que s’ acosta.
Entro a l’hospital. Em sorprèn la quantitat de gent que hi ha. La vida que fora sembla aturada continua aquí a dins.
Pujo al 3er pis. Passo la tarja i s’obren les portes. Agafo un uniforme i la mascareta FPP3 que m’acompanyarà tot el dia. Entro a la UCI. Tots són malats de COVID. Començo la feina. Ingressos i èxitus en un caos controlat. Cadascú sap quina és la seva tasca i la fa. Per un moment me’ls imagino ballant un vals, perfectament coordinats, girant al voltant del control d’infermeria. Marxa un torn i n’arriba un altre. Seguim fins que acaba la guàrdia. Expliquem la situació als companys que entren i els desitgem sort.
Surto i em colpeja el silenci del carrer. Camino fins el metro. Hi ha força gent a l’andana , ningú parla amb ningú però per les marques de la cara ens reconeixem i sabem d’on venim.
Pugen alguns a Penitents. “Deuen sortir del Pere Virgili”, penso. Vallcarca. Lesseps. Fontana. Baixo.
Arribo a casa. “Ja soc aquí” els dic. Em trec la roba i vaig a la dutxa. Deixo córrer l’aigua com si pogués esborrar-ho tot. En sortir els abraço. Em pregunten “com t’ha anat?” Penso en els malalts que hem ingressat i els que hem deixat fora. En els que hem intubat i els que no. Fugaçment em ve el record de la parella que s’ha acomiadat per videotrucada amb el meu mòbil perquè l’Ipad que tenim a la unitat estava ocupat i jo patia per si no hi érem a temps. Recordo les paraules que s’han dit. Busco que dir. No em surt res i finalment dic “Be, i a vosaltres?” M’ho expliquen. Passa el dia.
Arriba la nit. Sopem. A la TV uns experts parlen de la situació epidemiològica. Els reconec. Alguns eren experts en l’Orient Pròxim fa 1 mes i en el control de la inflació fa 15 dies. Avui ho son en pandèmies. Canvio de canal. Debat a 4 sobre la retallada de les llibertats individuals pel confinament. Penso “Si sabéssiu quants respiradors hi ha al magatzem no us preocuparíeu pel Crossfit” però dic “Posem una peli?”
La miro mentre penso en el gràfic de contagis del TN nit. La corba te un pendent esgarrifós. Caldrà que passin dies per aplanar-la. Setmanes perquè canviï de sentit. Passem junts l’11è dia. Anem a dormir.
Em llevo. Escolto el silenci del carrer amb la tassa de cafè a la mà. Em preparo i surto. “Adeu” La Travessera deserta. Passa el V17. Buit. Només és el 12è dia.