URPES AL TREN

Els dies de pluja la ciutat cansa. Falten mans i braços per tanta bossa i tant paraigües i encara més si, com avui, l’aire és fresc i de tant en tant vols acotxar-te l’abric. Tot pren lentitud amb la pluja; fins i tot les olors de fregits i de ketchup s’entretenen més del compte a les sortides dels bars tèrbols.
En aquestes circumstàncies, enfilar el túnel de l’estació resulta fins i tot gratificant; pots plegar el paraigües i abaixar el braç i el fred ni el notes amb tanta escalfor humana. A més, si després es compleixen les expectatives de trobar un lloc per seure en el tren, et sents, no només relaxat, sinó gairebé feliç.
I avui he tingut sort.
Un seient al tren és un campament base. Un cop t’instal·les i treus el mòbil o el llibre ja et refàs del cansament. M'entusiasma observar el paisatge humà en tota la seva esplendor. Els joves de cames llargues encongits als seients perquè no hi caben, les senyores de collarets discrets, o no tan discrets, que van de compres; els de vestit formal que fan anar al mòbil amb una fal·lera agressiva com dient al públic en general que ells no estan per bròquils. Fragments del mirall urbà que m’entretinc a compondre i descompondre.
Quatre o cinc parades més enllà de la meva, ara no ho recordo bé, l’home ample de davant meu ha baixat i en lel seu lloc, s’hi ha assegut una dona jove de pell clareta i cabells llargs, negres i molsuts que d’una etzibada s'ha posat jaqueta, paraigües i bossa a la falda. Amb certa dificultat ha tret el mòbil de la butxaca del cul dels texans i ha començat a manipular-lo amb nervi. Crec que parlava pel whatsapp. Picotejava el mòbil amb els dits, cada cop amb més força, amb més ràbia. Picotejava, esperava, llegia, picotejava; així una bona estona. Fins que he vist que les llàgrimes li queien galtes avall. Les llàgrimes de la noia enèrgica no en tenien gaire d’energia, eren més aviat lentes com la pluja que colpejava el vidre. M’he inquietat, és clar. Se li ha mort algú? l’ha deixada el xicot? I seguia tot aigua: ella plorava i a fora plovia.
Seguint l’estil complimentós que sovint gasto, he posat la meva mà sobre la mà amb la que ella sostenia el mòbil i he fet La Pregunta :
- Estàs bé?
Però aquella mà no és mà. Sota el meu palmell he trobat l’abruptesa d’una pell boteruda i la punxada corba i dura de l’urpa antipàtica del corb. Han estat segons, però el tacte com de durícia del peu i el ganivet de l’ungla hi eren, ho he ben sentit. He tret la mà ràpid, com si m’acabés de cremar, i per un moment ens hem trobat en la mirada: la seva d’ocellot estarrufat a punt d’alçar el vol, la meva de colom espantat. M’he reclòs al meu campament base i no he aixecat més el cap del llibre.
La noia ha baixat dues estacions abans que la meva. He hagut d'enretirar una mica les cames per deixar-la passar. Però no l’he mirada.