L’escalfor d’un floc de neu

Tot i que era hivern, les mans no em tremolaven i les dents no em castanyetejaven. Alguns deien que era pel meu abric de llana, blanc amb acabats vermells, que ocultava un jersei i una samarreta. Raó no els hi faltava, però hi havia alguna cosa més que s’ensumava.

Esperava el metro a Palau Reial, després d’un examen de Dret. L’època d’exàmens finals no perdonava ni als meus amics menys estudiosos, que es van afanyar per tornar a casa. Per quan me’n vaig voler adonar, el metro ja descansava davant meu. Vaig entrar d’un bot i tot i que el vagó estava pràcticament buit, al final no em vaig asseure; m’encarregava de vigilar el seient per si un septuagenari el necessitava, com un policia dedicat a la tercera edat. Em vaig recolzar a la porta contrària, observant els estudiants i turistes pujar en les següents parades.

Vaig baixar a Espanya i me’n vaig anar amb parsimònia cap a la L1. Molts odiaven fer transbord, preferint estar asseguts en el mateix metro durant dues hores i que la única raó per aixecar-se fos per la seva destinació; un s’acostumava a tota mena de ximpleries. Vaig entrar per la primera porta, on el vagó estava atapeït de gent. Em vaig agafar a una barra de metall que naixia a terra i acabava al sostre, mentre em mirava les mans, descobertes al fred que s’espera d’un metro.

L’últim examen final era en només dos dies. No obstant això, en escrutar el vagó, l’hivern es va fondre com si l’escalfament global hagués sigut reconegut pels negacionistes. El cor em bategava amb l’estridència d’una motoserra a ralentí i els meus dits picaven nerviosos sobre la barra metàl·lica. Desconeixia com ho feia, però d’alguna manera, aquesta noia sempre acabava apareixent: l’Eulàlia. El seu cabell era castany i sempre es deixava voleiar per la brisa; tanmateix, ara no hi havia vent, i romania al seu lloc, amb elegància. De tant en tant esbossava un somriure, encara que després semblava esborrar-lo. Llavors, va separar la mirada del mòbil i em va trobar a mi.

Vaig tòrcer la mirada amb un moviment reflex, malgrat que no tenia res de reflex. Em vaig enrojolar mentre amb la gràcia d’un actor de Gràcia consultava el meu mòbil. Compartia aula cada dia amb ella a la universitat, però mai havíem mantingut una conversa. L’únic que ens unia eren aquells trajectes amb metro, el mateix recorregut un dia rere l’altre. A vegades em suggestionava que ella em mirava i que, quan jo l’observava a ella, m’imitava i s’escudava darrere la seva pantalla. Segur que sí, noiet.

Estava a Urgell, la meva parada, preparat per al meu últim examen. Vaig arribar al final del vagó immers en els principis constitucionals que molts es saltaven, repassant amb els dits quants hi havia. A l’obrir els ulls, l’Eulàlia estava davant meu, amb un somriure que no podia amagar.

—Hola —em va dir.
—Hola.

Em vaig sorprendre tant que no em vaig donar compte que el metro s’havia posat en marxa fins que em vaig trobar fent moviments amb els braços buscant l’equilibri, com si estigués surfejant o seguint el joc que indicava una publicitat de la pantalla del vagó. Poc després, ella em va rodejar la cintura puix que no caigués. I ho va aconseguir, perquè no vaig necessitar fer cap més número per cridar la seva atenció.

—Com portes l’examen? —em va preguntar.
—Amb la seguretat d’un catedràtic i la idiotesa d’un estudiant. Tu?
—T’asseguro que no tan convençuda com tu. —Els seus ulls verdosos brillaven, i jo em trobava en el seu reflex.

Al final era cert això que deien del canvi climàtic.