Autor/a
Evànjolin
Categoria
Relat lliure
El club de lectura
Ja hi tornem a ser! Altre cop les sirenes, amb aquell so estrident que es clava al cervell i et posa els nervis a flor de pell. És l’avís per cercar el refugi més proper i posar-nos a resguard de les bombes de «La aviación Legionaria». Aquesta setmana ja han vingut tres cops.
La Maria ja s’ha posat l’abric i du ben aferrada la seva bossa d’emergència. Em mira amb els ulls esbatanats, sap que hem de córrer. D’una rebolada agafo la bossa i la jaqueta.
—Som-hi, Maria.
Li agafo la mà, una mà petita de nena de set anys poc alimentada, i correm escales avall.
El carrer és ple de gent, tothom corre. Els més petits a coll dels pares, els més grans arrapats als adults que els acompanyen. Ja se senten els motors dels avions italians que s’apropen i cauen les primeres bombes. Tothom es dirigeix al metro, sota terra.
Agafo la Maria per les espatlles, ella se m’enganxa al cos i correm, correm, correm. Baixem les escales. Som dins. Ens instal·lem cap al mig de l’andana, on ens posem habitualment. A força de venir, cadascú ha anat agafant el seu lloc. Entre tots hem anat acomodant l’espai per soportar el millor possible aquestes estones. Hi ha matalassos pels infants i flassades. Mai sabem quant temps ens hi estarem.
Els bombardejos solen ser intensos, de curta durada i freqüents. L’últim cop ens hi vam quedar divuit hores, per això agafem la bossa d’emergència amb menjar, aigua,... Al farcell de la Maria sempre hi ha un llibre. És el seu consol, la seva evasió.
~~~
La mare ja està tranquil·la. Així que baixem les escales del metro ella respira. Ens posem al lloc habitual i amb la mirada cerco als meus companys i a la senyoreta Matilde. Ella és mestra i ha organitzat un club de lectura per nens. Ens porta llibres meravellosos que llegim entre tots i comentem.
Ja la veig! Faig un petó a la mare i la deixo parlant amb una amiga. Mentre a dalt les bombes esclaten nosaltres comencem el club de lectura.
—Hola, quitxalla. Avui us porto una notícia —l'escoltem amb expectació —li he demanat a un amic fuster que ens faci una lleixa per posar-la damunt d’aquest banc, aprofitant que està encastat a la paret i queda una cel•la prou llarga per posar-hi una.
—Per a què volem una lleixa?
—Bona pregunta, Pilar. L'omplirem de llibres. Cadascú de vosaltres podrà portar un llibre per deixar-lo aquí i compartir-lo. Abans, però, ens haureu d’explicar perquè el recomaneu. Així farem una petita biblioteca.
En el següent bombardeig, que no es va fer esperar gaire, la lleixa ja estava posada i cadascun de nosaltres dúiem un llibre. Estàvem ben entusiasmats.
El que no ens esperàvem, però, és que els adults també fessin la seva aportació i en poc temps totes les cel•les dels bancs ja tenien una o dues lleixes plenes de llibres. Nosaltres ens vam encarregar de classificar-los i ordenar-los. Primer per temes i després per ordre alfabètic. Hi havia de tot: novel·la romàntica, de terror, llibres de coneixements, poesia, teatre,...
Després, la guerra es va acabar i, sense saber perquè, ens van tancar la nostra estació. Amb els anys, tothom la va oblidar.
Fa poc, mentre feia el dinar als nets, vaig escoltar per la ràdio que l’obrien de nou («estació fantasma», li diuen) per ser visitada com a atractiu històric i turístic. El cor em va fer una sotregada. Tornar a veure aquella estació on, malgrat els horrors de la guerra, tantes bones estones havia viscut. Em vaig apuntar de seguida. Espero el dia de la visita amb candeletes.
La Maria ja s’ha posat l’abric i du ben aferrada la seva bossa d’emergència. Em mira amb els ulls esbatanats, sap que hem de córrer. D’una rebolada agafo la bossa i la jaqueta.
—Som-hi, Maria.
Li agafo la mà, una mà petita de nena de set anys poc alimentada, i correm escales avall.
El carrer és ple de gent, tothom corre. Els més petits a coll dels pares, els més grans arrapats als adults que els acompanyen. Ja se senten els motors dels avions italians que s’apropen i cauen les primeres bombes. Tothom es dirigeix al metro, sota terra.
Agafo la Maria per les espatlles, ella se m’enganxa al cos i correm, correm, correm. Baixem les escales. Som dins. Ens instal·lem cap al mig de l’andana, on ens posem habitualment. A força de venir, cadascú ha anat agafant el seu lloc. Entre tots hem anat acomodant l’espai per soportar el millor possible aquestes estones. Hi ha matalassos pels infants i flassades. Mai sabem quant temps ens hi estarem.
Els bombardejos solen ser intensos, de curta durada i freqüents. L’últim cop ens hi vam quedar divuit hores, per això agafem la bossa d’emergència amb menjar, aigua,... Al farcell de la Maria sempre hi ha un llibre. És el seu consol, la seva evasió.
~~~
La mare ja està tranquil·la. Així que baixem les escales del metro ella respira. Ens posem al lloc habitual i amb la mirada cerco als meus companys i a la senyoreta Matilde. Ella és mestra i ha organitzat un club de lectura per nens. Ens porta llibres meravellosos que llegim entre tots i comentem.
Ja la veig! Faig un petó a la mare i la deixo parlant amb una amiga. Mentre a dalt les bombes esclaten nosaltres comencem el club de lectura.
—Hola, quitxalla. Avui us porto una notícia —l'escoltem amb expectació —li he demanat a un amic fuster que ens faci una lleixa per posar-la damunt d’aquest banc, aprofitant que està encastat a la paret i queda una cel•la prou llarga per posar-hi una.
—Per a què volem una lleixa?
—Bona pregunta, Pilar. L'omplirem de llibres. Cadascú de vosaltres podrà portar un llibre per deixar-lo aquí i compartir-lo. Abans, però, ens haureu d’explicar perquè el recomaneu. Així farem una petita biblioteca.
En el següent bombardeig, que no es va fer esperar gaire, la lleixa ja estava posada i cadascun de nosaltres dúiem un llibre. Estàvem ben entusiasmats.
El que no ens esperàvem, però, és que els adults també fessin la seva aportació i en poc temps totes les cel•les dels bancs ja tenien una o dues lleixes plenes de llibres. Nosaltres ens vam encarregar de classificar-los i ordenar-los. Primer per temes i després per ordre alfabètic. Hi havia de tot: novel·la romàntica, de terror, llibres de coneixements, poesia, teatre,...
Després, la guerra es va acabar i, sense saber perquè, ens van tancar la nostra estació. Amb els anys, tothom la va oblidar.
Fa poc, mentre feia el dinar als nets, vaig escoltar per la ràdio que l’obrien de nou («estació fantasma», li diuen) per ser visitada com a atractiu històric i turístic. El cor em va fer una sotregada. Tornar a veure aquella estació on, malgrat els horrors de la guerra, tantes bones estones havia viscut. Em vaig apuntar de seguida. Espero el dia de la visita amb candeletes.