MAI ÉS MAI

Com cada matí l'avi Pere recollia l'Omar a dos quarts de cinc a l'escola Rius i Taulet del barri de Gràcia. Compartien junts la tarda. Recorrien sempre el mateix camí, anàven a buscar el metro a l'estació de Lesseps. l'Avi explicava a l'Omar on era "la boca" abans d'aquesta estació i sempre li recordava com era l'antiga plaça on jovent i passejants gaudien del verd i del joc.
Uns jugaven a les petanques, d'altres senzillament corrien inventant històries, molts xutàven la pilota pensant que eren estrelles del futbol i molts gaudien de l'ombra del arbres i l'antic lavabo vigilat net i polit per si algú l'haguès de manester.
Quan ja baixaven les escales de l'estació aprofitava per dir-li que abans no hi havia tantes entrades i que no era tot tant modern. Les guixetres on podies comprar la teva tarja de transport de cartró o el teu bitllet senzill i les màquines que trencaven petits bossins de la tarja per cada viatge que feies. L'Avi Pere encara tenia targetes, una petita col.lecció totes de diferents colors segons l'any de caducitat, cartrons allargats, rectangles rossegats, s' informava del tipus de títol adquirit i moltes vegades al revers la publicitat d'un cinema, un parc d'atraccions i algunes ofertes que podies obtindre ensenyant la tarja en algun d'aquells establiments.
Diariàment recorrien quatre parades, el seu final era al Passeig de Gràcia. Sempre anava ben ple, tothom amb el cap cot mirant el mòbil o d'altres mirant l'infinit, uns amb cara de peix bullit i d'altres amb un somriure que no saps mai que hi amaga.
Mentre durava el trajecta entràvem de nou en l'anecdotàri, quan es podia fumar a les estacions, les bàscules que amb una modena podies saber el teu pes i els seients morats rígids on et patinava el cul.
L'Omar se'l mirava amb els seus ulls rodons "boca-badat" i envadalit, tot just tenia cinc anys i fa quatre va venir del Congo per retrobar-se amb qui seria la seva familia per sempre. Els seus nous pares van anar a buscar-lo a l'institució on ell va viure els seus primers mesos de vida l'avi no hi va anar. Per ell l'avi Pere és el seu company de jocs de tarda fins que els pares venen de treballar. L'Avi torna cada dia a casa seva sol acompanyat de turístes i forànis xino-xano pensant en la seva estimada L'Inés. L'Avi no va poder agafar l'avió per anar a trobar l'Omar i tampoc va poder marxar amb la seva estimada i duïa un pes al cor. El pànic a volar era ofegant no podia pensar en fer-ho. Cada dia plorava per tot el que s'estava perdent a l'altre banda de l'oceà i no haver vist per primer cop la cara del xiquet.
L'Omar un vespre mentre abans d'adormir-se pensava en el seu avi, havia de trobar la manera que l'avi volés i retrovés el seu amor, la seva Inés. L'endemà quan l'avi Pere el va recollir a l'escola, l'Omar va dir _Avi, avui encara no anem a casa, vull fer un viatge especial_ en Pere va quedar de pedra i va escoltar la proposta de l'Omar, no volía fer un lleig al nen de la seva vida, va assentir i tots dos van iniciar un recorregut diferent. El metro de sempre un transbordament. L'Avi empassava saliva i respirava més ràpid que els altres dies, L'Omar se'l mirava l'escoltava i li explicava les noves aventures apreses a l'escola. Van arribar a la parada de destí Funicular de Montjuïc.Les cames li feien figa, l'Omar li agafava la mà. A l'estació l'espereva la seva filla i el seu gendre tots amb els seus bitllets, l'Omar li va fer un petò a la galta i a cau d'orella li digué _Avui volaràs i a l'estiu Argentina...!!!