Demà

Cada dia a dos quarts de set del matí puges al mateix bus, un H10 senzill, perquè a aquella hora, amb tan poca gent, no val la pena posar-lo doble, sense mirar ningú i intentant que ningú no et miri, i t’asseus al fons perquè no vols que ningú vegi la teva mirada buida, intentant oblidar el que has hagut de fer i veure, i la teva expressió de derrota, resultat d’una nova nit de diner ràpid, però cada cop més difícil i més dur de guanyar.

Pujar al bus és per a tu el millor moment del dia, veure els teus companys de viatge, que són cada dia els mateixos: les dues senyores ja grandetes que treballen a un mercat i sempre van xerrant, el noi vigilant nocturn que un dia es va adormir i es va passar de parada i la infermera que acaba el torn i sempre truca a la parella per dir-li que ja ha sortit i que ja va cap a casa, aquells desconeguts ja coneguts, et proporciona un consol momentani i una quotidianitat enganyosa, et fa sentir una persona “normal” dins del món de les persones normals, i no un objecte amb qui cada nit juguen, en alguns moments sense cap mena de mirament.

Mai no els mires ni t’hi acostes, sempre fas el possible per passar desapercebuda, amb la teva roba discreta i la teva actitud encara més discreta, però estàs segura que se’t nota, que tothom pot veure que t’has passat la nit fingint, perquè tu ja fa moltíssim que t’has tornat de pedra i ja no sents res de res. Tots els dies són iguals, la mateixa rutina, i tu vius sense cap mena d’il·lusió ni al·licient, simplement vius, fingeixes i nomes esperes el moment de pujar al bus i barrejar-te entre la gent, entre aquells desconeguts que per uns moments et tornen humana i et fan deixar de ser un robot.

Cada dia, quan baixes del bus i vas a casa, intentes dormir però no pots, passes les hores mirant al buit, dormint malament, menjant malament, veient passar les hores, sabent que arribarà la nit i que tornaràs a deixar-te la dignitat a canvi de diners, però avui, en canvi, avui tot és diferent, avui has pujat al bus, a l’H10 de sempre, amb una energia que mai no havies tingut i t’has atrevit a saludar al conductor mirant-lo per primer cop, has passejat amb el cap alt per tot el bus, sense importar-te que et mirin, i t’has assegut al teu lloc de sempre amb un mig somriure, perquè avui s’ha acabat, ha estat el teu últim dia, finalment l’oferta de feina s’ha fet realitat i el local i les nits de teatre i mentida quedaran en l’oblit.

Tu ets la primera en baixar, com cada dia, i, també per primer cop, no t’amagues i mires de front als teus companys de viatge, que sense saber-ho han estat el teu refugi i el teu escalf i t’han fet sentir acompanyada, i ells et miren a tu, veient-te bé la cara per primer cop. No ha calgut explicar res, està claríssim que ho sabien tot, i quan baixes del bus, per darrer cop, després d’haver intercanviat mirades amb tots, el conductor toca la botzina i tots, ell inclòs, et diuen adeu amb la mà i tu correspons, saludant i llançant-los un petó.

Somrius, però alhora tens un nus al coll, i t’adones que gràcies als teus companys de viatge tornes a tenir la capacitat de sentir... no és un comiat per sempre, saps perfectament que un dia no gaire llunyà tornaràs a pujar als bus, els tornaràs a veure i els ho explicaràs tot, però ara, mentre veus allunyar-se l’H10, el teu H10, amb els ulls plorosos, ets sens plena d’il·lusió i esperança, demà començarà una nova etapa, una nova vida, un nou bus.