Una mala estona

Recorro els cinc minuts i escaig que em separen de la parada de Poble Sec, mentre lluito amb el paraigua que a cada ventada té la temptació de girar-se. No tinc ganes d’anar-hi, però ho de fer, m’hi sento obligada.
I si agafo un taxi? No, no, que em costarà un ronyó. El bus no m’hi porta.

Quan al mati he vist que plovia, he pensat: li diràs al Jordi que t’hi acompanyi en cotxe. He entrat a la cuina i l’he saludat amb el millor dels meus somriures. Ha aixecat la vista del pa amb tomàquet i pernil; ha arquejat les celles amb un gest d’enuig. Només m’he atrevit a dir-li: marxo, no sé si tornaré a dinar.

Baixo les escales i el pols se m’accelera.
M’agafa una suor freda quan passo el títol per la màquina, no s’encén el llum verd i les portetes no s’obren. Merda, els astres em volen fer la guitza, avui.
Em quedo palplantada al mig del vestíbul. No sé què he de fer. Un home se m’acosta. Et puc ajudar? M’acompanya a comprar un bitllet. Quina vergonya!

L’andana està a vessar, busco un racó al costat de la paret, odio estar prop de la via.
I si m’entrebanco i caic?
I si m’agafen pensaments estranys?
I si algú, sense voler, em dona una espenta?

El metro arriba. Una munió de gent davant meu per pujar. Tinc por que es tanquin les portes i em quedi a baix. Xoco amb la noia que tinc al davant, es gira sorpresa, perdó.

Ànims Helena, et queda la fredorada de tretze parades per endavant. La megafonia ens avisa que vigilem la bossa, que hi ha lladres i la companyia no se’n fa responsable. Només em faltava això. Està ben tancada? Me l’arrapo fort a la panxa. L’altra mà agafada a la barra per no tirar-me damunt d’algú.

No hi ha cap seient buit, no espero que ningú em deixi seure, són uns maleducats.
Asseguda tinc menys sensació de mareig. És només una cabòria, no m’he marejat mai. No fa calor, però les gotes de suor em regalimen pel front i pel clatell.
Una tremolor em sacseja tot el cos.

Drassanes. Puja un noi amb un acordió. Comença a tocar recorrent tot el vagó.
Després, torna enrere amb el platet a la mà i allarga el braç fins plantar-lo sota el nas de cada passatger. Em distrec mirant la reacció de la gent, els uns giren la vista. D’altres se’l miren amb llàstima, amb incomoditat. Els que més se n’aparten.

Una senyora gran —com si jo no ho fos; més gran que jo, au— fa un comentari a l’aire: No els haurien de deixar pujar, molesten. Li dono una moneda al músic, es podrà comprar una barra de pa o potser se la gastarà amb una cervesa. La senyora gran sembla una mica més molesta.

Encara dreta, miro el recorregut. Següent parada Catalunya.
Me’n falten una.
Dues...
Sis.
Em torna a venir un atac de suor.
M’he de treure la jaqueta.
Ho aconsegueixo donant cops de colze als veïns i em vaig repetint com una lletania:
Ànims.
Tu pots.
Tu pots... Ho hauré dit en veu alta?

Fontana. El vagó s’ha anat buidant.
Ep, allà hi ha un seient lliure, una noia hi arriba abans que jo. No me’n puc estar, li assenyalo els dibuixos de la dona embarassada, el senyor amb bastó i la cadira de rodes. S’aixeca amb un somriure culpable. Puc seure.
Més tranquil·la. Em ve al cap el Jordi. A vegades li clavaria un cop de puny.
Vallcarca, després la meva. Em planto davant de la porta, no sigui que tingui algun ensurt i no pugui baixar.
Penitents, per fi.
Recorro l’andana aculada a la paret. Pujo les escales volant. Les maleïdes portetes em fan cas.

Ja ha passat tot, Helena. Els batecs tornen al seu lloc; a la pròxima visita podré explicar-li a la psicóloga.