Autor/a
Lucky
Categoria
Relat lliure
Nit de Champions
La Maria viu al barri de les Corts des que era petita. Avui és dimecres de Champions i el barri es transforma.
Torna a peu de la feina, com sempre. Camina per la Diagonal cap a casa amb els auriculars posats. Sona Ho Tenim Tot, de Joan Dausà. I mentre camina, la Maria mira. I mentre mira, imagina.
***
A l'estació de Sants, en Joan ajusta la bufanda de la seva néta. La Júlia té nou anys i porta una samarreta del Johan Cruyff dues talles massa gran. És la del seu avi, però avui és seva.
—Avi, avui guanyem?
—És clar que guanyem —diu ell, i li agafa la mà.
Baixen a la parada de Collblanc, línia 5. El vagó ja va ple. Cares conegudes sense conèixer-se. Però avui tothom sap que és dia de partit.
***
A la parada de Zona Universitària, tres nois surten corrents de la facultat. El Bernat porta la carpeta d'apunts sota el braç i una samarreta del Barça per sota de la jaqueta. L'Unai obre el mòbil i ensenya l'entrada.
—Fila deu, sector nord —diu, com si fos un secret sagrat.
La línia 3 els espera. Entren al vagó entre riures i empentes amistoses. Parlen de formacions, d'estadístiques, de si avui jugarà en Lamine des del principi. Parlen de tot i de res. Parlen com parla la gent que és feliç.
***
A l'oficina del carrer Aragó, en Dani mira el rellotge. Les vuit i quart. Tanca l'ordinador, es treu l'americana, corre cap al lavabo i es posa a descordar els botons de la camisa blanca. De la motxilla en treu la samarreta blaugrana, la número nou d'en Lewandowski. Se la posa amb pressa, però amb cura, com si fos alguna cosa més que roba.
Corre a buscar el bus 54. Dret, aferrat a la barra, va somrient sense voler. Mira al seu voltant i reconeix aquella mirada en els altres: la mateixa pressa, la mateixa il·lusió.
***
Només queden vint minuts per començar el partit. La Maria creua la Diagonal. La música li omple les orelles i els carrers, plens de gent, li omplen els ulls.
Veu nens amb bufandes. Parelles que discuteixen si agafen el metro o caminen —si total, de Maria Cristina a Les Corts és només una parada. Un home gran porta una ràdio a la mà, com si fos l'única manera de viure el futbol de debò.
Els busos avancen lents. La policia indica quan es pot creuar el carrer. Tot es mou en la mateixa direcció. Cap a l’estadi.
***
La Júlia i en Joan baixen a Collblanc. Ella li estreny la mà quan veu la gentada.
—Hi ha moltes persones, avi.
—Sempre n'hi ha, quan toca —diu ell.
I caminen junts cap a les llums.
***
Els tres amics baixen a Les Corts entre crits. L'Unai ja canta. En Bernat el fa callar. L'altre, en Marc, que no ha dit res en tot el trajecte, somriu i pensa que hi ha nits que ja valen la pena abans de començar.
***
En Dani arriba just. Busca el seient, saluda el del costat com si es coneguessin de tota la vida, que és el que passa quan dues persones porten la mateixa samarreta.
***
La Maria s'atura a la cantonada. Es treu un auricular. Des d'aquí, si el vent bufa bé, quan marquen, se sent el rugit de l'estadi.
Avui bufarà bé. Ella ho sap.
Es torna a posar l'auricular i segueix caminant.
Ho Tenim Tot segueix sonant. I la nit, just acaba de començar.
Torna a peu de la feina, com sempre. Camina per la Diagonal cap a casa amb els auriculars posats. Sona Ho Tenim Tot, de Joan Dausà. I mentre camina, la Maria mira. I mentre mira, imagina.
***
A l'estació de Sants, en Joan ajusta la bufanda de la seva néta. La Júlia té nou anys i porta una samarreta del Johan Cruyff dues talles massa gran. És la del seu avi, però avui és seva.
—Avi, avui guanyem?
—És clar que guanyem —diu ell, i li agafa la mà.
Baixen a la parada de Collblanc, línia 5. El vagó ja va ple. Cares conegudes sense conèixer-se. Però avui tothom sap que és dia de partit.
***
A la parada de Zona Universitària, tres nois surten corrents de la facultat. El Bernat porta la carpeta d'apunts sota el braç i una samarreta del Barça per sota de la jaqueta. L'Unai obre el mòbil i ensenya l'entrada.
—Fila deu, sector nord —diu, com si fos un secret sagrat.
La línia 3 els espera. Entren al vagó entre riures i empentes amistoses. Parlen de formacions, d'estadístiques, de si avui jugarà en Lamine des del principi. Parlen de tot i de res. Parlen com parla la gent que és feliç.
***
A l'oficina del carrer Aragó, en Dani mira el rellotge. Les vuit i quart. Tanca l'ordinador, es treu l'americana, corre cap al lavabo i es posa a descordar els botons de la camisa blanca. De la motxilla en treu la samarreta blaugrana, la número nou d'en Lewandowski. Se la posa amb pressa, però amb cura, com si fos alguna cosa més que roba.
Corre a buscar el bus 54. Dret, aferrat a la barra, va somrient sense voler. Mira al seu voltant i reconeix aquella mirada en els altres: la mateixa pressa, la mateixa il·lusió.
***
Només queden vint minuts per començar el partit. La Maria creua la Diagonal. La música li omple les orelles i els carrers, plens de gent, li omplen els ulls.
Veu nens amb bufandes. Parelles que discuteixen si agafen el metro o caminen —si total, de Maria Cristina a Les Corts és només una parada. Un home gran porta una ràdio a la mà, com si fos l'única manera de viure el futbol de debò.
Els busos avancen lents. La policia indica quan es pot creuar el carrer. Tot es mou en la mateixa direcció. Cap a l’estadi.
***
La Júlia i en Joan baixen a Collblanc. Ella li estreny la mà quan veu la gentada.
—Hi ha moltes persones, avi.
—Sempre n'hi ha, quan toca —diu ell.
I caminen junts cap a les llums.
***
Els tres amics baixen a Les Corts entre crits. L'Unai ja canta. En Bernat el fa callar. L'altre, en Marc, que no ha dit res en tot el trajecte, somriu i pensa que hi ha nits que ja valen la pena abans de començar.
***
En Dani arriba just. Busca el seient, saluda el del costat com si es coneguessin de tota la vida, que és el que passa quan dues persones porten la mateixa samarreta.
***
La Maria s'atura a la cantonada. Es treu un auricular. Des d'aquí, si el vent bufa bé, quan marquen, se sent el rugit de l'estadi.
Avui bufarà bé. Ella ho sap.
Es torna a posar l'auricular i segueix caminant.
Ho Tenim Tot segueix sonant. I la nit, just acaba de començar.