L'audioguia

El bus turístic desfila i s’obre pas lentament entre la selva d’asfalt, i la ciutat deixa admirar, presumida, les seves millors gales, rendida a la idea d’esdevenir aparador i punt de mira per a ulls badocs avesats a altres paisatges i latituds. A la planta superior, descoberta, gairebé tothom porta auriculars: caps i orelles i ulls i ments atentes a la veu neutra que hi xiuxiueja dates, noms i anècdotes encadenades, esmorteïnt el soroll que solca els carrers.

Ell sembla escoltar amb atenció, però el meu ull observador i acurat s’adona que assenteix a deshora, somriu en moments que no acaben d’encaixar, com si seguís un ritme diferent del dels altres. M’envaeix una curiositat que m’agafa de sorpresa. Es treu un auricular per escoltar el so real de la ciutat. M’hi apropo i li xiuxiuejo: “Does it work?”.
Em contesta yes, yes, però hi ha alguna cosa en el seu deix que no m’acaba d’encaixar. Insisteixo i ell somriu, es treu els auriculars i em mostra el mòbil: no hi ha cap audioguia sinó un podcast. “Love stories…”.

Sembla que no bromegi del tot.

Enriolada, li faig un gest que proposa compartir auriculars, un cadascun, compartir història, veu, emoció.

El bus segueix la ruta fins a aturar-se en una parada que no sabem identificar, però això, lluny d’incomodar-nos, ens fa somriure. Simplement ens lliurem a l’atzar i li seguim el joc. Baixem.

El bus arrenca de nou.

“Next station…”

A baix, quiets, ens deixem seduir pels instants d’indecisió, una mirada còmplice. La veu ha estat engolida selva enaquiranada enllà, i es va afeblint a mesura que s’hi endisa, que s’allunya de nosaltres. “Next station?”. Somriu, com si ja l’endevinés. Ens donem la mà i comencem a caminar, sense auriculars. Sense rumb.

I no ens cal: la ciutat, als nostres peus, ja no necessita ser explicada.