Una societat decadent (Stela)

Ahir, al metro vaig presenciar una situació que reflecteix l’estat de la societat avui dia, de com a poc a poc es van perdent els valors, el respecte i l’empatia. Així doncs, era un dia com qualsevol altre, al voltant de les 18 h de la tarda, quan els carrers i sobretot els transports públics estan plens de treballadors que prenen el camí de retorn a casa seva. De manera que jo era un d’ells, un dels que havia d’agafar el metro per anar-se'n a casa, i desitjava arribar-hi com més aviat millor.

Quan vaig arribar al metro hi havia més gent de l'habitual, però no em vaig sorprendre, ja que el metro era així, hi havia incidències i un dia podia estar buit, com que l'endemà et trobes que no pots entrar al metro del ple que va i has d’esperar al següent. Una situació certament desesperant. Minuts més tard d’arribar-hi, es va sentir un missatge per megafonia, el qual anunciava que hi havia hagut una avaria en una de les línies de metro i que tots aquells passatgers, haurien d’agafar la línia en la qual jo estava.

Aleshores, va començar a arribar un munt de gent i l’espai era cada vegada més limitat. A conseqüència d’aquesta gran quantitat de gent va començar a haver-hi molt soroll, tant que no es distingien les paraules entre tant aldarull. Per tant, no em vaig alertar d’aquells crits que estava sentint, ni tan sols els vaig donar importància, fins que vaig veure que la gent començava a apartar-se fent una mena de cercle, deixant buida la part pegada a la via.

De sobte, em va donar el palpit que estava tenint lloc una situació dolenta, en la qual algú estava en perill. De manera que vaig fer-me lloc entre la gent i vaig anar avançant fins on vaig trobar el centre d’atenció de tota aquella gent: un jove d’uns quinze anys, el qual feia uns minuts m’havia captat l’atenció per la seva aparença trista, ja que va passar per davant meu, plorant i focalitzat a anar a un lloc en concret, el qual ara sé que eren les vies del metro, a causa que estava a res de llançar-se a les vies on estava a punt d’arribar el metro. Seguidament, aquest jove es va llançar a les vies sense donar-li temps a ningú de reaccionar, o potser sí, però suposo que és millor pensar que no vam poder fer res, per sentir-nos millor amb nosaltres mateixos i d’alguna manera tenir la consciència més tranquil·la. A continuació, el metro va passar a tota velocitat per sobre del seu cos, i tot el soroll que hi havia es va desfer en un silenci immens que ningú sabia com trencar. A banda del silenci, en l’ambient es percebia la culpabilitat, la tristesa i en resum, l’impacte que aquella situació havia creat en tot els presents allà.

Ara mateix, em replantejo la situació d’aquell jove que no arribava a la majoria d’edat i va perdre la seva vida en segons. Penso en els problemes que podia estar patint, i no em faig ni tan sols una idea de quins eren, però és clar que a ell li causava prou patiment com per a no continuar lluitant per la seva vida.

Alhora no puc treure’m del cap, la insensibilitat de la societat davant d’aquest tipus de situacions, ja que en comptes de fer quelcom, preocupar-se pel que acabava de passar, cridar al guàrdia o fins i tot, intentar comprovar la situació del jove, la gent estava preocupada per quan passaria el següent metro per arribar com més aviat millor al seu destí.

Finalment, a banda d’aquests pensaments sobre la societat, no puc deixar de sentir-me culpable per no haver fet res al respecte, encara que m’intento convèncer que no hagués canviat res.