Autor/a
Marta PM
Categoria
Relat lliure
Quarts de cinc a Rocafort
Hi ha qui diu que a Rocafort hi passen coses estranyes. Que de vegades se senten sons fantasmals i que les ànimes dels difunts de l’estació passegen per l’andana, a l’espera del seu metro. Molts tenen por, però por de què?
Cada tarda, a quarts de cinc, espero asseguda als bancs de l’estació de Rocafort a que passi el tren per anar a veure el meu fill i només veig pares, senyores i estudiants anant i tornant de casa, la feina, l’escola... res que causi espant. Alguns riuen amb els amics, d’altres fan cara d’estar esgotats. De tant en tant veus algú dormint o vestit amb robes estrafolàries. Jo, personalment, gaudeixo de veure les colles de nens rient i corretejant pels vagons. Sé que a molta gent li molesta, però a mi em fan recordar els temps que el meu pare m’acompanyava a la plaça Catalunya per donar de menjar als coloms, i havia de perseguir-me per estar-me quieta al metro.
Jo de petita era molt alegre, despreocupada. Em movia fent saltirons i donant voltes mentre cantussejava. A mi em semblava que el meu pare mai havia conegut la màgia de ser nen, perquè sempre vestia una mirada cansada que intentava amagar rere el diari però que no calia parar massa atenció per veure. Em va costar entendre que em contemplava amb els mateixos ulls enyorats amb que jo miro la canalla; uns ulls que saben que el temps ha anat passant i que desitgen fer-lo tornar enrere.
Ara que m’he fet gran, les cames em fan figa i em costa caminar. Des d’aquest banc m’entretinc observant la gent que se’m creua, però sembla que a mi ningú em veu. He après a sentir-me còmoda entre tantes persones; penso que té un cert misteri estar a la vista de tothom però ser invisible alhora. Com cadascú va emboirat amb la seva pressa, mai ningú es para a voler conèixer les cares tan conegudes i desconegudes de la resta. Jugo a imaginar quina vida porten els passatgers anònims; d’on venen, on van, a qui han vist, qui els espera, què els agrada, de què treballen... tot un món de vides i somnis que sembla que ens hem oblidat de perseguir.
Avui dos joves se m’han assegut al costat, sense fer-me cas. He escoltat com un, fent-se l’interessant, explicava a l’altre, que posava una cara curiosa, la història d’una dona que sovint vestia d’ultramar. Fa anys, deia, que la Catalina, una senyora del carrer d’Entença, es va quedar dormida al banc on nosaltres jèiem. Les hores d’aquell dia de primavera anaven passant, i la gent la mirava, desconcertada, però sense despertar-la. La pobra Catalina mai es va llevar, i es creu que, de tan despistada que era, segueix esperant que el metro arribi a quarts de cinc asseguda en el mateix banc on es va adormir.
Aquell relat em va estremir. La meva mirada va anar a parar a la meva brusa blava. Vaig pensar en com jo, que també em dic Catalina, esperava a la mateixa hora que aquella dona. Vaig recordar com els dies de calor m’entrava la son i aprofitava l’espera per tancar els ulls. Em vaig preguntar si la Catalina devia viure a prop del pis que jo havia heretat dels meus pares, també al carrer d’Entença. Pobra Catalina, què ningú l’esperava?
Els nois seguien parlant, aliens a com parava l’orella, atenta. Per un moment, em vaig sentir llunyana; com si jo mateixa fos un d’aquests fantasmes que alimenta les historietes del jovent. Em vaig voler convèncer de que era una tonteria inventada, però des d’aquella tarda, cada vegada que ningú no es gira quan passo, em pregunto si, com la Catalina, jo també estic atrapada a l’estació de Rocafort.
Cada tarda, a quarts de cinc, espero asseguda als bancs de l’estació de Rocafort a que passi el tren per anar a veure el meu fill i només veig pares, senyores i estudiants anant i tornant de casa, la feina, l’escola... res que causi espant. Alguns riuen amb els amics, d’altres fan cara d’estar esgotats. De tant en tant veus algú dormint o vestit amb robes estrafolàries. Jo, personalment, gaudeixo de veure les colles de nens rient i corretejant pels vagons. Sé que a molta gent li molesta, però a mi em fan recordar els temps que el meu pare m’acompanyava a la plaça Catalunya per donar de menjar als coloms, i havia de perseguir-me per estar-me quieta al metro.
Jo de petita era molt alegre, despreocupada. Em movia fent saltirons i donant voltes mentre cantussejava. A mi em semblava que el meu pare mai havia conegut la màgia de ser nen, perquè sempre vestia una mirada cansada que intentava amagar rere el diari però que no calia parar massa atenció per veure. Em va costar entendre que em contemplava amb els mateixos ulls enyorats amb que jo miro la canalla; uns ulls que saben que el temps ha anat passant i que desitgen fer-lo tornar enrere.
Ara que m’he fet gran, les cames em fan figa i em costa caminar. Des d’aquest banc m’entretinc observant la gent que se’m creua, però sembla que a mi ningú em veu. He après a sentir-me còmoda entre tantes persones; penso que té un cert misteri estar a la vista de tothom però ser invisible alhora. Com cadascú va emboirat amb la seva pressa, mai ningú es para a voler conèixer les cares tan conegudes i desconegudes de la resta. Jugo a imaginar quina vida porten els passatgers anònims; d’on venen, on van, a qui han vist, qui els espera, què els agrada, de què treballen... tot un món de vides i somnis que sembla que ens hem oblidat de perseguir.
Avui dos joves se m’han assegut al costat, sense fer-me cas. He escoltat com un, fent-se l’interessant, explicava a l’altre, que posava una cara curiosa, la història d’una dona que sovint vestia d’ultramar. Fa anys, deia, que la Catalina, una senyora del carrer d’Entença, es va quedar dormida al banc on nosaltres jèiem. Les hores d’aquell dia de primavera anaven passant, i la gent la mirava, desconcertada, però sense despertar-la. La pobra Catalina mai es va llevar, i es creu que, de tan despistada que era, segueix esperant que el metro arribi a quarts de cinc asseguda en el mateix banc on es va adormir.
Aquell relat em va estremir. La meva mirada va anar a parar a la meva brusa blava. Vaig pensar en com jo, que també em dic Catalina, esperava a la mateixa hora que aquella dona. Vaig recordar com els dies de calor m’entrava la son i aprofitava l’espera per tancar els ulls. Em vaig preguntar si la Catalina devia viure a prop del pis que jo havia heretat dels meus pares, també al carrer d’Entença. Pobra Catalina, què ningú l’esperava?
Els nois seguien parlant, aliens a com parava l’orella, atenta. Per un moment, em vaig sentir llunyana; com si jo mateixa fos un d’aquests fantasmes que alimenta les historietes del jovent. Em vaig voler convèncer de que era una tonteria inventada, però des d’aquella tarda, cada vegada que ningú no es gira quan passo, em pregunto si, com la Catalina, jo també estic atrapada a l’estació de Rocafort.