Autor/a
calçots amb xocolata
Categoria
Relat lliure
Una noia de viatge
La noia tenia ganes de vomitar i volia plorar, però sabia que no es podia permetre aquest luxe, ja que tenia molta gana i estava deshidratada. Feia hores que es trobava en la mateixa posició, abraçant-se les cames, formant una mitja lluna amb l’esquena. Intentava no moure’s, no només per no malgastar energia, sinó perquè sentia que qualsevol força addicional faria que la petita barca es quebrés. La noia es trobava al metro. Havia dormit poc i arribava tard a l’universitat. Tenia ganes de plorar i només de pensar en l’examen se li regirava l’esmorzar dins l’estómac. Feia estona que es trobava de peu, repassant els apunts, ja que el vagó estava ple de gent a aquella hora. Es va distreure mirant el collar d’una dona asseguda al seu davant. La joia era una mitja lluna platejada preciosa.
A la barca, la noia va sentir com un nen plorava al seu costat mentre la seva mare intentava calmar-lo. La noia, no se sentia molesta pel soroll; de fet, va pensar que el silenci li seria terrorífic. Una allau de núvols va començar a cobrir les poques estrelles que els hi il·luminava el mar, així que va intentar calmar-se pensant en records càlids i murmuris coneguts. Va recordar la cançó que li cantaven els seus pares quan era més petita.
Al metro, la noia es va posar els auriculars i va triar la seva cançó preferida. Va entrar a l’aplicació del temps. Avui plouria i just havia estès la roba. Va remugar. A la següent parada, va entrar una dona amb un cotxet. El nadó es va mirar a la noia, amb curiositat, i ella li va treure la llengua. El nadó va començar a riure i va treure alguns somriures entre els passatgers del voltant.
La barca començava a sacsejar-se encara més que abans; el temps empitjorava cada segon i les onades els colpejaven més i més fort. Un home que li aixafava una trena a la noia va començar a cridar a l’uníson dels cops de les onades. Després, una altra persona va començar a plorar, però aquesta vegada no era un nen. La noia intentava quedar-se quieta, però ara tremolava perquè l’aigua havia entrat a la fràgil embarcació i l’havia mullat. Des de que havia pujat a aquell bot no podia deixar d’imaginar-se com es veuria des de dalt, a gran distància. Una barca podrida plena de gent, una taca minúscula al mar, un error de la natura.
El metro començava a buidar-se, ja que just havien parat a Plaça Catalunya. La noia es va començar a fer una trena perquè no se li bufés el cabell quan surtís al carrer. La noia va mirar l’hora i es va adonar de que no arribaria tan tard a classe com pensava. Només li quedaven dues parades. Va entrar a l’Instagram i li va sortir una notícia trista. Una embarcació enfonsada, gent ofegada, una terra promesa. La noia va pensar que tenia molta sort de poder agafar el metro cada dia.
A la barca, la noia va sentir com un nen plorava al seu costat mentre la seva mare intentava calmar-lo. La noia, no se sentia molesta pel soroll; de fet, va pensar que el silenci li seria terrorífic. Una allau de núvols va començar a cobrir les poques estrelles que els hi il·luminava el mar, així que va intentar calmar-se pensant en records càlids i murmuris coneguts. Va recordar la cançó que li cantaven els seus pares quan era més petita.
Al metro, la noia es va posar els auriculars i va triar la seva cançó preferida. Va entrar a l’aplicació del temps. Avui plouria i just havia estès la roba. Va remugar. A la següent parada, va entrar una dona amb un cotxet. El nadó es va mirar a la noia, amb curiositat, i ella li va treure la llengua. El nadó va començar a riure i va treure alguns somriures entre els passatgers del voltant.
La barca començava a sacsejar-se encara més que abans; el temps empitjorava cada segon i les onades els colpejaven més i més fort. Un home que li aixafava una trena a la noia va començar a cridar a l’uníson dels cops de les onades. Després, una altra persona va començar a plorar, però aquesta vegada no era un nen. La noia intentava quedar-se quieta, però ara tremolava perquè l’aigua havia entrat a la fràgil embarcació i l’havia mullat. Des de que havia pujat a aquell bot no podia deixar d’imaginar-se com es veuria des de dalt, a gran distància. Una barca podrida plena de gent, una taca minúscula al mar, un error de la natura.
El metro començava a buidar-se, ja que just havien parat a Plaça Catalunya. La noia es va començar a fer una trena perquè no se li bufés el cabell quan surtís al carrer. La noia va mirar l’hora i es va adonar de que no arribaria tan tard a classe com pensava. Només li quedaven dues parades. Va entrar a l’Instagram i li va sortir una notícia trista. Una embarcació enfonsada, gent ofegada, una terra promesa. La noia va pensar que tenia molta sort de poder agafar el metro cada dia.