Autor/a
Myrtle Gordon
Categoria
Relat lliure
Dimecres 11 de març
És un dimecres com qualsevol altre i pujo a l’autobús. Trobo lloc fàcilment i sec al cantó esquerre (sempre afavoreix-ho aquest cantó no sé pas perquè), en els quatre seients junts que hi ha i deixo caure el cap a la finestra. A mesura que pugem ruta amunt, van unint-se al trajecte persones que reconec.
Em trobo en companyia d’en Joaquim, la Raquel, la Marta i la Nora, en Raquim, Peter, Laura, Carmen. Gent que també torna a casa després d’un dia el qual espero que hagi estat feliç.
És fosc fora i les llums de la ciutat van passant mig miratge mig realitat.
Al costat avui tinc en Marcos, un home d’uns seixanta anys que treballa a una ferreteria al carrer Gran de Gràcia. En Marcos té una filla de disset anys i una dona que es diu Roser; ella és peixatera. Mentre tornem, en Marcos mira els resultats a temps real del partit de futbol.
Davant, estan la Marta i la Nora, que tornen de visitar a l'àvia aquesta tarda. Han anat juntes a la llibreria Ona i l'àvia l’hi ha regalat un nou llibre a la Nora. Ella té 8 anys, i la seva mare, la Marta trenta-set. Llegeixen juntes l'últim volum que ha sortit de les “Les aventures de la Margot”, una història sobre una nena detectiu que investiga misteris a la seva escola.
Darrere estan en Raquim i la Carmen. No es coneixen de res, però no és el primer cop que seuen junts. L’home que seu habitualment al costat d’en Raquim durant les primeres parades (crec que es diu Toni), baixa quan puja la Carmen, i ella sol ocupar el seu lloc si no s’hi avancen. Tots dos tenen coses importants a fer en els seus telèfons, i poc temps per veure’s l’un a l’altre. És una llàstima, ja que ambdós estan solters i alguna cosa em diu que farien bona parella.
Ara ja arribem al millor tram del trajecte. I és que som a la línia 22, una de les dues línies que travessen el Pont de Vallcarca. Travessar un pont per tornar a casa evoca ben bé una sensació de creuar a un altre món, deixar enrere tot l'estrès i el bullici del centre de Barcelona, per refugiar-nos plegats al petit turó dels barris de El Coll i El Carmel.
El Tibidabo brilla i em preparo per baixar de l’autobús. Ja s'acaba la màgia.
Demano disculpes a en Marcos, la Nora i la Marta, ja que m’han de deixar passar i amb la motxilla de la feina i la tote amb el dinar és un pèl complicat.
L’autobús s’atura i baixo, el veig marxar. Amb ell marxen en Marcos, Joaquim, Raquel, Marta, Nora, Raquim, Roser, Peter, Laura. Tots ells persones les quals deixen de ser qui eren mentre viatjàvem junts.
Demà en Marcos possiblement tornarà a pujar amb mi. Demà però, potser es dirà David, tindrà un fill i un gos a qui s’estima tant com el fill, i de professió serà arquitecte.
El 22 s’enfila barri amunt, i en silenci l’hi dono les gràcies per acompanyar-me a mi, i a tots els coneguts desconeguts del barri, a casa una nit més.
Em trobo en companyia d’en Joaquim, la Raquel, la Marta i la Nora, en Raquim, Peter, Laura, Carmen. Gent que també torna a casa després d’un dia el qual espero que hagi estat feliç.
És fosc fora i les llums de la ciutat van passant mig miratge mig realitat.
Al costat avui tinc en Marcos, un home d’uns seixanta anys que treballa a una ferreteria al carrer Gran de Gràcia. En Marcos té una filla de disset anys i una dona que es diu Roser; ella és peixatera. Mentre tornem, en Marcos mira els resultats a temps real del partit de futbol.
Davant, estan la Marta i la Nora, que tornen de visitar a l'àvia aquesta tarda. Han anat juntes a la llibreria Ona i l'àvia l’hi ha regalat un nou llibre a la Nora. Ella té 8 anys, i la seva mare, la Marta trenta-set. Llegeixen juntes l'últim volum que ha sortit de les “Les aventures de la Margot”, una història sobre una nena detectiu que investiga misteris a la seva escola.
Darrere estan en Raquim i la Carmen. No es coneixen de res, però no és el primer cop que seuen junts. L’home que seu habitualment al costat d’en Raquim durant les primeres parades (crec que es diu Toni), baixa quan puja la Carmen, i ella sol ocupar el seu lloc si no s’hi avancen. Tots dos tenen coses importants a fer en els seus telèfons, i poc temps per veure’s l’un a l’altre. És una llàstima, ja que ambdós estan solters i alguna cosa em diu que farien bona parella.
Ara ja arribem al millor tram del trajecte. I és que som a la línia 22, una de les dues línies que travessen el Pont de Vallcarca. Travessar un pont per tornar a casa evoca ben bé una sensació de creuar a un altre món, deixar enrere tot l'estrès i el bullici del centre de Barcelona, per refugiar-nos plegats al petit turó dels barris de El Coll i El Carmel.
El Tibidabo brilla i em preparo per baixar de l’autobús. Ja s'acaba la màgia.
Demano disculpes a en Marcos, la Nora i la Marta, ja que m’han de deixar passar i amb la motxilla de la feina i la tote amb el dinar és un pèl complicat.
L’autobús s’atura i baixo, el veig marxar. Amb ell marxen en Marcos, Joaquim, Raquel, Marta, Nora, Raquim, Roser, Peter, Laura. Tots ells persones les quals deixen de ser qui eren mentre viatjàvem junts.
Demà en Marcos possiblement tornarà a pujar amb mi. Demà però, potser es dirà David, tindrà un fill i un gos a qui s’estima tant com el fill, i de professió serà arquitecte.
El 22 s’enfila barri amunt, i en silenci l’hi dono les gràcies per acompanyar-me a mi, i a tots els coneguts desconeguts del barri, a casa una nit més.