Un dia qualsevol (Leo)

Un dia qualsevol al matí em disposava a anar a treballar com de costum. Era divendres, però aquell dia notava que alguna cosa anava malament. Era el meu pressentiment, no sabia perquè. Tot i això, vaig marxar perquè si no arribaria tard a classe.
Vaig sortir de casa i tot era estrany. Era un dia plujós i gris, però el que més em va impactar va ser que no hi hagués ningú al carrer, ja que al voltant de les 10, que és l'hora a la qual surto de casa comença a haver-hi gent.
Segons passava el temps tot anava empitjorant. No era normal que no hi hagués ningú al carrer. Independentment d’això vaig continuar fent vida normal i em vaig ficar al metro per arribar al meu destí. Una vegada dins del metro vaig anar a la L9 per esperar el meu metro, i com no, seguia sense aparèixer ningú. Portava molt temps esperant a que arribés el metro, veia que no arribaria a la feina d’hora i vaig enviar un missatge al meu supervisor. Em va respondre molt ràpidament amb un missatge que deia “Ara mateix això no importa, marxa a casa com més aviat millor”. Em vaig espantar, perquè el meu supervisor no era de fer bromes i em començava a quadrar amb el fet que no hi hagués ningú enlloc.
Tot seguit vaig disposar a anar-me'n del metro, però per sorpresa quan estava a punt de sortir em vaig topar amb una persona molt espantada i em va dir “Vine amb mi si vols salvar la teva vida. Ràpid!”. Els dos vam sortir del metro i em va portar al seu pis. Una vegada dins li vaig preguntar que havia passat i perquè no hi havia ningú, i em va explicar que la nit anterior el govern va decretar un estat d’alarma perquè van descobrir que s’estava propagant un virus, que es va originar al metro. Si afectava a les persones significava una mort segura, i per això no hi havia ningú. Jo no em vaig adonar de tot el que estava passant, i per això vaig continuar fent vida normal, però això podria haver suposat un mal molt gran. Aleshores em va explicar que un munt de gent ja estava infectada perquè pràcticament tot el món fa servir el metro i la conseqüència d'això va ser que es contagiessin ells i que contagiessin a altres persones indefenses. Per casualitat, la persona que em va rescatar era un científic i la solució que em va proposar va ser destruir el metro per acabar amb el virus mortal. Era el millor pla possible, però no teníem els recursos per fer-ho, llavors vam haver de demanar al govern que ho fes per intentar salvar a la gent que encara no estava infectada.
Tot anava de meravella, però l'únic problema va ser que trigarien una setmana a poder tenir tot el material necessari. Això no va suposar un problema gaire gran, perquè a casa del científic i havia recursos per sobreviure un temps.
Quan va passar una setmana, vam rebre una alerta al telèfon. Era una alerta del govern, i deia que ens mantinguéssim alerta i en un lloc segur perquè anirien a destruir el metro en unes hores. Acte seguit vam anar a un lloc segur dins de la casa perquè l’onada expansiva podia ser mortal. Va arribar el moment. Ho van fer de nit, quan la gent dormia. Sorprenentment ningú es va adonar que ja havien destruït el metro. Tot el món es va alegrar del fet, perquè el virus es va acabar i també es van deprimir per la pèrdua de familiars, però almenys ja no hi haurien més morts i el més important de tot és que jo vaig poder anar a treballar.