L'ÚLTIM VIATGE EN AUTOBUS-Laia

Soc una noia de 26 anys. M’aixeco a les 6 cada matí i agafo el mateix bus a les 7:15 per anar a treballar. Aquell diumenge, com cada diumenge, estava a la parada amb el mateix cafè amb llet de cada matí i esperant el mateix bus rodejat de la mateixa gent, una àvia que sempre estava allà amb un vestit de floretes molt colorit i tenia aquell somriure amable.
Aquell dia, vaig pujar a l'autobús, estava gairebé buit a excepció d'aquella dona, una família, una jove parella i d’un senyor alt vestit de negre al qual no havia vist mai. El viatge va ser com de costum, estava assegut mirant per fora de la finestra escoltant música amb els ulls tancats quan vaig sentir com l’autobús parava en sec i en obrir els ulls vaig veure que tot estava negre com si fos un túnel.
De sobte l'autobús estava buit. Vaig sentir com s'obrien les portes i vaig poder distingir en la foscor la figura d’aquell home baixar de l'autobús com si això ho fes cada dia, i jo no sé perquè, vaig baixar darrere seu. En baixar, vaig trobar una mena de passadís amb moltes portes amb noms, noms de parades d'autobús. “Que estrany” vaig pensar, mai havia vist un lloc semblant, era com si fos una mena de central. Encuriosit vaig decidir entrar en una d’aquelles portes, “Plaça Catalunya” vaig llegir al cartell il·luminat de la porta i vaig entrar. A dins vaig trobar una sala plena de càmeres dels autobusos, de la parada, de tot. Era com si controlessin tot el que fèiem i nosaltres ni ens n’adonem, encara que pensant-ho bé ara entenia aquell sentiment estrany que tenia en pujar al bus. De sobte, vaig sentir com la porta s'obria i ràpidament em vaig intentar amagar dins una porta que hi havia allà, i, per un forat vaig poder veure com una mena de robot va entrar a la sala. Era ell, l’home de l'autobús. En aquell moment em vaig adonar de detalls que fins ara havia deixat passar, tota aquella gent estranya al carrer últimament i aquelles sensacions encara més estranyes de sentir-me observat... Ara ho entenia tot. Els robots ens estaven imitant, fent-se passar per nosaltres i a poc a poc ens estaven controlant sense saber-ho. No havia tingut temps a assimilar-ho tot quan la porta es va obrir de cop i aquell robot em va espentejar i vaig caure al buit. Em vaig aixecar recuperant-me de la caiguda quan el terra es va començar a moure i de sobte em vaig quedar immòbil. No era l'únic allà, estàvem en una filera i més enllà podia veure com als altres davant meu els estaven transformant. Ens estem convertint en ells i ja no hi podia fer res.

Pres del pànic vaig començar a pensar en què hauria passat si no hagués baixat d’aquell bus. Potser ara podria estar com cada matí amb el meu cafè amb llet. És sorprenent com de vegades coses tan insignificants es poden convertir en un desig tan important. Veia com m’anava apropant cada cop més i vaig tancar els ulls. L’últim record que vaig tenir abans de ser el que soc ara va ser aquell cafè amb llet. Ara soc un d’ells i potser fins i tot m'haureu vist conduint el vostre autobús.