Destí inesperat

L’altaveu anunciant l’afectació de la L9S per una averia tenia un volum atordidor. Un home cantava lluny però l’amplificador provocava un ressò fatídic arreu del hall. Passes, corredisses, empentes sense disculpes, persones mirant abstretes el mòbil creant dopamina instantània i sentint una satisfacció falsa.
-Calleu-vos tots ja!
El crit només sonà dins el seu cap perquè no la prenguessin per boja. Acabava de baixar les escales mecàniques del carrer que la duien al hall i ja no suportava el soroll. L’incomptable nombre de veus i pensament que inundaven el seu cap no la deixaven entendre el cartell de la L5 Collblanc. Era incapaç de llegir cap rètol i molt menys de processar-ne la informació. Cap on havia d'anar?
Amb la mà esquerra agafava fort la bufanda turquesa cosida per l'àvia que ja no hi era. Girada al coll en doble volta, el costat dret li penjava per davant del pit i s'hi aferrava fort tancant el puny com si aquella fos la seva protecció. Només quan el dolor de clavar-se-li les ungles al palmell de la mà era insuportable, es feia conscient de la seva angoixa. A vegades, l’estirava sense adonar-se’n i s’escanyava, indicatiu que l’ansietat es disparava. Respirava alhora que premia fort la mandíbula sense adonar-se’n. L’ Aida, de 30 anys, es perdia entre túnels i ascensors d'un subterrani nou per a ella, ple de gent caminant sense mirar, amb pressa, amb música als mòbils, ple de gent que es topava entre si, de gent cridant en lloc de parlant, ple de gent que no vivia. A Collblanc era el transbord per anar a l’aeroport i marxar ben lluny de la ciutat per desconnectar durant la baixa laboral. Tenia permís mèdic.
El soroll de cada passa l’atabala, el “pip” de validacions de bitllets la turmentaven, les portes dels torns obrint-se i tancant-se la paralitzaven. Tenia por que al passar-hi les dues portes es tanquessin massa ràpid i l’enganxessin al mig. Com podia aconseguir avançar fins a l'andana on ni tan sols hi sabia arribar?
"Visualitza 5 coses Aida: un cotxet, un ascensor, una paperera, un xiclet al terra, un rètol”. Toca 3 textures: la bufanda suau de no sé quina tela, la pinça del cap, el moneder de plàstic que tinc a la mà. Compta fins a 10 i respi..."
-Calleu!
Aquest cop el crit va sortir fort per la boca i del fons dels seus pulmons, provocant per uns segons un silenci absolut al hall de l’estació on tot es va aturar per un instant. Una dona gran se li acostà amb mirada interrogativa.
- He... He d'anar... - la veu tremolosa i l’accelerada respiració junt amb el cremor de pit i mal d'estómac presagiaven el pitjor.
- On?
- Ti... Tinc medicació.
- Medicació?
La respiració anava a una velocitat que els pulmons no aguantaven, el cor bategava tan fort que semblava que l'anava a vomitar, la paràlisi i tensió corporal l’impedien demanar ajuda i el plor desconsolat com d’ un infant perdut la feien caure al terra, omplint la seva cara de llàgrimes i mocs que no podia eixugar. Tremolava, tenia espasmes i cridava sense voler cridar.
Tothom va deixar de viure aquelles vides inertes per enregistrar aquell moment i connectar-se a la mateixa realitat.
L’ Aida jeia estesa a terra del hall de Collblanc amb un atac de pànic. Les veus i pensaments l’havien avisat que no era bon moment, però era l'única manera que podia permetre’s per arribar a destí.
L’ambulància va ser ràpida.
Collblanc, correspondència amb L9S i L10S, destí hospital. Diagnòstic: alta laboral, l'ansietat i el servei de metro de la L9S ja s'han normalitzat.