La parada

Els dits tremolosos d'en Josep furguen la butxaca foradada del pantaló, cercant un rellotge vell. L'atrapa i fixa la mirada en les manetes fugisseres. Tres minuts i arribarà, pensa. Una solitud imminent i el pes de la viduïtat l'han impulsat avui a caminar fins a la parada on ell i l'Aurora van agafar junts un dels darrers busos que van circular per la plaça de la Font.

—T'hi has fixat Aurora? —va exclamar, fa just tres anys —en aquest cartell posa que dilluns remodelen la plaça i que el vint-i-set no tornarà a passar per aquí. Sembla que aquesta línia desapareixerà.
El vehicle va arribar a les onze en punt, com cada dissabte, i hi van pujar, agafats del bracet i carregats de joguines i llaminadures per als dos nets que tenien a l’altra banda de la ciutat. L'Aurora va seure al darrere, on hi havia més espai, dissimulant un sentiment de tristesa. Va girar el cap per mirar la font i el banc de pedra on s’asseien i xerraven, mentre esperaven. Es va arreglar els cabells acabats de tintar de blanc violat, impregnant els seients del davant d'olor de Maderas de Oriente i va dir:
—Deuen voler reformar-la perquè és massa vella. Si no podem anar a veure els nens, direm que ens els portin.
Una setmana més tard, els nets baixaven a la ciutat per no veure mai més l'àvia.

En Josep neteja el rellotge amb el palmell de la mà i passeja, amb malaptesa, el capciró dels dits, per la cadena d'un or que no brilla. Acluca els ulls i pensa en el Quim . Ahir, quan li va dir que se n'anava als Estats Units, va tenir por. Havia tingut molta sort de tenir-lo a casa amb ell aquells darrers anys. Li tremolen les cames com el dia en què la llevadora li va posar el nen als braços i la vida li va pessigar l'ànima. Aquell nadó de cinc dits a cada mà es diria Quimet i arribaria molt lluny. A l'Aurora li hauria agradat que es casés, però la notícia de la plaça a Harvard, l’hagués fet feliç. La Maria ja els havia donat dues criatures precioses.
Avui en Josep se sent cansat. Seu al mateix banc on ell i la dona esperaven l'autobús. Té set. Busca la font, però la font se la van endur amb ella. Respira amb profunditat cercant l'olor de fragància antiga. Sent la seva pròpia olor. Olor de vell. Sent la remor de les fulles de plàtan fregant el vent i el xiscle agut d'algun infant matiner que juga a pilota amb la taca de llet al bigoti. Amb el rellotge a la mà, ulla cada fragment d'una plaça orfe de busos i tramvies. Només bicicletes i patinets. En Josep necessita recordar; copsar la pròpia infantesa de cames nues enrogides pel fred de la guerra. El pare desaparegut. La joventut, l’amor, la paternitat. Avui vol retenir el temps a les seves mans.
Retorna el rellotge a la butxaca i s'ha esglaiat per un moment pensant que se li escolava pel forat. Aquest matí, el Quim no el durà a veure els nens, que ha de firmar el contracte. Potser demà. S'aixeca del banc amb la intenció de tornar a casa, però no recorda el camí. Torna a seure. Són les onze, deu estar a punt de venir, pensa. Prem el rellotge amb força. Una dona de cabells de lilà li fa un gest des de dalt del bus i el convida a pujar. Resta encisat per la visió i la tremolor cessa.
Uns minuts més tard, un vianant, sorprès, truca al cent dotze des del mòbil. A l'antiga parada del vint-i-set, ha trobat un home d'uns vuitanta anys que no respira.
A terra, un rellotge que marca les onze, té l'agulla dels segons travada.