2 de desembre (Pere)

El 2 de desembre, vaig arribar al metro a les 7 i mitja passades; tot era normal com cada dia. Anava a treballar a un restaurant, entrava a les 9; anava bé de temps quan vaig arribar. Vaig passar la meva targeta i vaig baixar a l’andana; hi havia una pantalla que deia que el metro arribava en tres minuts. A la meva dreta hi havia un home venent el diari.
-Escolti, quant val el d’avui? -vaig dir-li.
L'home estava brut, amb els cabells desendreçats i la barba sense retallar.
-A dos i mig -em va dir.
Com que estava de bon humor, li’n vaig donar 5. Vaig obrir el diari. A la portada hi havia diferents notícies. La més gran i vistosa era que el president rus Putin havia fet crear un nou tipus d’armament i l’havia fet servir contra Ucraïna, cosa que havia causat la rendició del país.

Quan em vaig disposar a llegir una altra notícia, vaig sentir que el metro ja arribava, i el vaig guardar. Quan vaig entrar a dins, em vaig asseure i vaig llegir una altra notícia que parlava de la victòria aclaparadora del Barcelona a l'Osasuna per 6-1.

Ja havia acabat, la meva parada era la següent però el metro no va parar; vaig anar a la següent per agafar el de sentit contrari, però tampoc va parar. Vaig decidir tornar a l'anterior i anar caminant, encara que aquesta vegada el metro no va parar a cap parada, fins que al cap de 3 hores, quan ja s’havien acabat les parades, va parar en una parada que no semblava una parada normal. Vaig baixar del metro i el metro se'n va anar en menys d’un segon. Em vaig posar a analitzar l’andana; l’únic que vaig trobar a una paret era un mapa de les parades, però no coneixia la ciutat, tampoc hi havia cap rellotge i jo m’havia deixat el mòbil a casa.

Vaig esperar al costat de les vies durant hores, però no va arribar cap tren. Ja vaig perdre l’esperança i em vaig asseure a pensar què havia pogut passar. Més tard vaig anar a buscar una sortida, però no en vaig trobar cap.

Van passar dies, setmanes i mesos. Fins que un dia va aparèixer el metro però no el vaig intentar agafar, només vaig veure com baixava una dona, i només baixar se'n va anar. Vaig apropar-me a ella i em vaig presentar.
-Hola, soc l'Ivar -li vaig dir.
-Soc la Laura, estàs brut? -va dir amb to de burla.
-Porto molt aquí, no sé quant, quin dia és avui? -li vaig dir.
-2 de desembre, estàs bé? -va dir-me.
-Què? Si fa mesos que soc aquí! —li vaig dir.

Ella se'n va anar a buscar una sortida, però va tornar al cap d’una estona, més o menys 2 hores. Em va preguntar on estàvem. Li vaig respondre: «No sé ni el temps que porto aquí, perquè no hi ha llum del sol».

Els primers dies vam fer un hort amb terra que vam trobar i fruites que portàvem. Dormíem un a cada punta de l’andana, encara que durant el dia parlàvem, però setmana a setmana ens anàvem apropant, fins que al cap d’un any vam dormir al costat.

Al cap d’uns anys —no sé quants— ens vam fer el primer petó, i al cap d’uns quants més ens vam casar, a la nostra manera; no real, però sí per a nosaltres.

Havien passat molts anys, uns 40. Ja érem persones grans. Ella, quan va arribar, tenia 26 anys i ara en té aproximadament 71, i jo vaig arribar amb 29 i ara en tinc uns 74; unes setmanes més tard va aparèixer el metro i el vam agafar. En arribar de nou vaig preguntar a algú quin dia era i em va dir que era 2 de desembre.

Però per a nosaltres havien passat 40 anys, tot i que seguíem al mateix dia.