Autor/a
ORLANDO K.
Categoria
Relat lliure
TEMPS
La gent s'amuntegava a l’entrada del metro. Els que volien sortir i no duien paraigües es feien enrere en veure la cortina d’aigua. Els que buscaven aixopluc baixaven les escales i es trobaven el tap humà. I els que anàvem a agafar el metro ens havíem d’obrir pas entre la multitud que, per sort, intentava apartar-se en veure'ns ben xops. Vist des de dalt devíem semblar tèrmits solcant la fusta a càmera ràpida.
El tabard negre que duia, comprat de segona mà als encants, era ben gruixut i, mullat, pesava com un mort. Però, per sort, a dins de les butxaques tot era eixut.
Vaig treure el mòbil. Les vuit i vint-i-dos.
La pantalla de l’andana anunciava el següent tren en dos minuts. Hauria de fer un trajecte de sis parades en cinc minuts i allò era a petar de gent. Encara que pogués entrar ja feia tard.
Podia haver obert el Whatsapp i avisar, però la pantalla es va enfosquir al cap de deu segons sense que fes res per evitar-ho.
Va entrar el tren i la massa es va abalançar a empentes en una lluita animal entre els que volien entrar i els que volien sortir. Em vaig quedar a dos línies de poder entrar. Allò era impossible.
Pròxim tren en tres minuts. La icona del Whatsapp era totalment verda, cap notificació. Si aconseguia agafar aquest arribaria uns quinze minuts tard. Curiosament no sentia cap neguit. Era com si el pes del tabard m’ancorés a terra i el meu cos no tingués cap més missió que suportar-lo.
Al meu cap sonava aquella cançó de Radiohead… i la gent passava pel meu costat, fregant-me, girant mig cos per esquivar-me. El pip pip pip de les portes tancant-se em va treure de l’embadaliment i el tren es va perdre túnel en dins.
Vaig caminar cap enrere sense pensar fins a arribar a un banc i vaig seure. Ja no m’importava la informació de les pantalles. La gent que arribava a l’andana ja no era
molla i cada cop eren menys. Als següents dos trens es podia entrar i sortir de forma civilitzada.
Sense saber del cert quant de temps havia passat, vaig treure el mòbil i en engegar la pantalla vaig trobar-me el punt vermell a la icona de whatsapp. Vaig picar-la mantenint el pols i vaig obrir el missatge: “Hem quedat a dos quarts de nou i ja passen quinze minuts. Un minut més i marxo”.
I al rellotge eren les vuit i cinquanta i cinc.
El tabard negre que duia, comprat de segona mà als encants, era ben gruixut i, mullat, pesava com un mort. Però, per sort, a dins de les butxaques tot era eixut.
Vaig treure el mòbil. Les vuit i vint-i-dos.
La pantalla de l’andana anunciava el següent tren en dos minuts. Hauria de fer un trajecte de sis parades en cinc minuts i allò era a petar de gent. Encara que pogués entrar ja feia tard.
Podia haver obert el Whatsapp i avisar, però la pantalla es va enfosquir al cap de deu segons sense que fes res per evitar-ho.
Va entrar el tren i la massa es va abalançar a empentes en una lluita animal entre els que volien entrar i els que volien sortir. Em vaig quedar a dos línies de poder entrar. Allò era impossible.
Pròxim tren en tres minuts. La icona del Whatsapp era totalment verda, cap notificació. Si aconseguia agafar aquest arribaria uns quinze minuts tard. Curiosament no sentia cap neguit. Era com si el pes del tabard m’ancorés a terra i el meu cos no tingués cap més missió que suportar-lo.
Al meu cap sonava aquella cançó de Radiohead… i la gent passava pel meu costat, fregant-me, girant mig cos per esquivar-me. El pip pip pip de les portes tancant-se em va treure de l’embadaliment i el tren es va perdre túnel en dins.
Vaig caminar cap enrere sense pensar fins a arribar a un banc i vaig seure. Ja no m’importava la informació de les pantalles. La gent que arribava a l’andana ja no era
molla i cada cop eren menys. Als següents dos trens es podia entrar i sortir de forma civilitzada.
Sense saber del cert quant de temps havia passat, vaig treure el mòbil i en engegar la pantalla vaig trobar-me el punt vermell a la icona de whatsapp. Vaig picar-la mantenint el pols i vaig obrir el missatge: “Hem quedat a dos quarts de nou i ja passen quinze minuts. Un minut més i marxo”.
I al rellotge eren les vuit i cinquanta i cinc.