VIATGE DE RETORN

‘’I quan dius que marxes? A l'estranger segur que tens més oportunitats’’. ‘’Però, al Nadal que
ve seràs a casa, oi?’’, ‘’El teu avi sempre en parlava d'això, del caliu de casa vull dir’’. En
parlava molt. El seu lloc a la taula ja no hi era, però l'essència dels de sempre era el relleu que
ens havia deixat, l'essència i l'amor per l'art. Quines dues herències més maques. M'han parlat
molt de Milà. Una gran oportunitat per una patronista.

Porto la maleta amb quatre coses comptades, no en sé molt de trasllats i menys tan lluny. Soc
esperant el taxi a baix de casa i em pregunto sí a Milà seran també grocs i negres. Saps què?
Crec que agafaré per l'últim cop el metro. No ho sé si serà l'últim cop que tornaré a trepitjar
l'estació que m'ha vist créixer. L'avi sempre parlava de Filipines, jo sempre li preguntava que
per què en parlava tant, si mai va arribar a ser-hi. Ell sempre em contestava: ‘’tens raó, mai hi
he estat a Filipines’’. I en veu baixa se m'apropava a l'orella. "Però a Barcelona sí". "El camí
del funicular em va fer tornar enrere, al caliu", em repetia.

"Hi havia de baixar a Ciutadella, ben a prop de l'estació del Nord, des del funicular vaig veure
uns nens jugant amb una pilota cosida amb roba vella per la Diagonal". Diu que en aquell
moment tot va perdre el sentit. "Què faig marxant?", es preguntava.

Ja soc a l'estació de sant pau, el ''Maps'' em diu que baixi a Collblanc i després L9 direcció,
aeroport. Sempre porto un llibre a les mans, però aquest cop és dins la maleta. "Pròxima
parada, Sagrada Família", s'obren les portes i entra en Lluís. "On vas amb aquesta maleta tan
menuda, que marxes de cap de setmana?", em pregunta. "Marxo a Milà Lluís", vaig contestar
aguantant les llàgrimes. Ell sempre havia viscut amb aquest tarannà de graciós. "Quin do tens
per treure ferro a les situacions", li deia sempre jo. Em va posar la mà a l'espatlla i rient em
va dir: "que bé, ja no t'haurem d'acompanyar passada de copes pel transbord infinit de passeig
de Gràcia mentre t'excuses dient que així se'ns baixa la borratxera". "Gràcies, Lluís, se me n'ha anat la tristor d'un cop", responc entre rialles. "Pròxima parada, Diagonal". "Lluís, sabies
que l'estació de Diagonal va ser un refugi antiaeri durant la Guerra Civil? L'àvia sempre m'ho
explicava", vaig dir-li encara amb la veu trencada. Ell em mira i em respon: "deixes una ciutat
plena d'història maca". 6 parades més lluny en Lluís baixa, concretament a l'estació de Sants.
L'estació on tants cops havia agafat Rodalies amb les meves amigues. "Ey, avui fem diumenge
d’agafar el primer tren que passi noies?".

Mentre perdo el cap pensant en tants records ja soc a l'andana de Collblanc. Camino per
inèrcia entre el soroll de la gent. Decideixo no baixar les escales caminant, com sempre feia
quan treballava a Gran Via 2. Miro direcció a les infinites escales mecàniques que em baixen
fins L9, però, no hi faig cas. Encara no sé molt bé per què estic fent això, però, soc caminant
pels carrers de Collblanc i en una hora l'avió enlaira. Sento el caliu de la meva gent, de les
flors a l'asfalt, del soroll, del soroll dels taxis grocs i negres. Encara camino sense inèrcia i
pujo a l'H8. "Avi sempre has tingut raó, aquest cop m'hi quedo a casa", em dic per dins. Agafo
el mòbil i obro el grup de WhatsApp de sempre: "noies aquest diumenge fem diumenge
d'agafar el primer tren que passi? Però amb bitllet de tornada!".