LA VIDA AMB UN GERMÀ AMB TEA

Un dia vaig saber que el meu germà gran tenia una discapacitat, trastorn de l’espectre autista (TEA). Sempre havíem vist actituds que no eren normals, ja que no pot estar en una escola ordinària perquè té el coeficient intel·lectual baix. Tampoc tenia amics i feia moltes altres coses, com per exemple pensar d’una manera que ningú veia normal, com marxar un dia amb tren a Madrid, després anar a Bilbao en autocar i finalment tornar, tot en un sol dia. Podria dir moltes més coses, però no vull avorrir.
Des de petit, el seu hobby ha estat el metro, el tren, els autobusos, etc. Però el més fort és que es sap totes les línies de metro i d’autobús i quant triga a arribar a cada lloc. Mai havia vist ningú amb aquests hobbies, i ara conec més gent perquè el meu germà ha començat a tenir més amics que abans, i tots són de l’entorn del metro i dels autobusos. Sempre va pel carrer fent fotos als metros o autobusos que són poc habituals (especials, diferents, etc.). A més, quan anem de vacances, ell va a tot arreu en autobús per poder veure’n.
Quan estava a la seva escola d’educació especial, va poder fer pràctiques a TMB de Barcelona per poder-hi treballar en un futur. Aquest any va poder fer unes proves per entrar-hi, però no ho va aconseguir, ja que només agafen una persona. És el seu somni des de petit. Gràcies a ell, moltes vegades podem anar als llocs amb metro perquè ens guia tot el camí i ens diu quant trigarem.
Ara explicaré algunes de les coses que passen quan tens un germà així. Un dia estàvem la meva àvia i jo a l’autobús i volíem anar a un lloc on no sabíem arribar. El meu germà ja hi era, i des del telèfon ens anava dient, pel temps que portàvem a l’autobús, per quina parada anàvem i quant ens quedava per arribar, tot això sense veure ni escoltar res de l’autobús. Un altre dia també ens va portar des de casa fins a Sant Boi ell sol, perquè la meva mare i jo no sabíem com anar-hi. Els seus regals sempre es basen en viatges o en diners perquè pugui anar on vulgui.
Sé que pot semblar una història poc curiosa, que avorreix o fins i tot que estic exagerant, però volia explicar una mica, des de la part més “maca”, com és la meva vida amb un germà que té TEA, perquè en realitat no és tot tan fàcil. La gent que no conviu amb una persona amb una discapacitat intel·lectual no pot dir que sap com es passa, perquè és lluitar dia rere dia per tot. A més, el meu germà té el gen 18 mutat, i això fa que tingui algunes parts de la cara més petites del normal, com la mandíbula o el cap.

També, gràcies a ell, he après moltes coses: que no hem de deixar de costat ni jutjar les persones perquè siguin “diferents”, perquè en realitat ningú és igual.