Autor/a
Ona Alico
Categoria
Relat lliure
Trajecte conegut
Sant Andreu – La Sagrera – Hospital Clínic. Sap on va. Se sap el trajecte de memòria. L'ha fet... centenars de vegades? Milers? No les ha comptades. És un dels trajectes de referència. El fa cada dia, o gairebé cada dia, però aquest cop és diferent. Aquest és el cop.
Aquest és el cop, i té por. Fins i tot, diria, molta por. I no és de nit, ni està sola al vagó, ni hi ha ningú amb una aparença o actitud estranyes. Al contrari: és hora punta, el comboi va ple i ha pogut seure de miracle. A la vermella gairebé sempre hi ha gent. N’hi ha que tornen de la feina, o que hi van, o que fan turisme, hi ha estacions on s’intueix clarament qui són els qui entren i surten de les andanes. A aquesta hora, la canalla ja ha sortit de l’escola i pugen carregats amb motxilles, berenars i mil històries per explicar. Alguns, però, en comptes de xerrar o cantar o jugar, duen el nas enganxat a la pantalla del mòbil, com els seus pares o acompanyants. De fet, com la majoria de gent adulta del vagó. Que estrany, trobar algú amb un llibre, a vegades...
Avui, com ahir i com abans-d’ahir, arriba a La Sagrera amb la vermella i, un cop aquí, canvia a la blava. De la L1 a la L5, un transbordament curt, ràpid i còmode. Sense passadissos estrets, amb vestíbuls amplis. Però avui tremola i té el cos oprimit, mira tothom amb la mirada de qui no veu res. Ja a la blava, no veu que queda un seient lliure on podria asseure’s. No veu aquell grup de joves que segurament tornen de l’institut. Ni la senyora amb la bossa de la compra. Ni el gos que té al costat. Avui no sent les converses. Ni els vídeos dels qui miren el mòbil sense auriculars. Ni els senyals acústics de tancament de portes. Ni aquell músic que rapeja a tot drap dins el vagó, a un volum massa alt. Avui tot és sord i invisible.
No viatja sola. El seu acompanyant li porta la bossa, massa pesada per ella. Li parla, li respecta els silencis. Cada cop són més a prop del lloc on van i els nervis ja no van per dins, van per fora. S’agafen la mà, es miren i, ara sí, ella el veu, li intenta tornar el somriure. De sobte, la megafonia els interromp: “Pireparepip. Propera parada: Hospital Clínic”. D’aquí a uns segons, segurament menys d’un minut, hauran de baixar del comboi.
Aquest és el cop, i té por. Fins i tot, diria, molta por. I no és de nit, ni està sola al vagó, ni hi ha ningú amb una aparença o actitud estranyes. Al contrari: és hora punta, el comboi va ple i ha pogut seure de miracle. A la vermella gairebé sempre hi ha gent. N’hi ha que tornen de la feina, o que hi van, o que fan turisme, hi ha estacions on s’intueix clarament qui són els qui entren i surten de les andanes. A aquesta hora, la canalla ja ha sortit de l’escola i pugen carregats amb motxilles, berenars i mil històries per explicar. Alguns, però, en comptes de xerrar o cantar o jugar, duen el nas enganxat a la pantalla del mòbil, com els seus pares o acompanyants. De fet, com la majoria de gent adulta del vagó. Que estrany, trobar algú amb un llibre, a vegades...
Avui, com ahir i com abans-d’ahir, arriba a La Sagrera amb la vermella i, un cop aquí, canvia a la blava. De la L1 a la L5, un transbordament curt, ràpid i còmode. Sense passadissos estrets, amb vestíbuls amplis. Però avui tremola i té el cos oprimit, mira tothom amb la mirada de qui no veu res. Ja a la blava, no veu que queda un seient lliure on podria asseure’s. No veu aquell grup de joves que segurament tornen de l’institut. Ni la senyora amb la bossa de la compra. Ni el gos que té al costat. Avui no sent les converses. Ni els vídeos dels qui miren el mòbil sense auriculars. Ni els senyals acústics de tancament de portes. Ni aquell músic que rapeja a tot drap dins el vagó, a un volum massa alt. Avui tot és sord i invisible.
No viatja sola. El seu acompanyant li porta la bossa, massa pesada per ella. Li parla, li respecta els silencis. Cada cop són més a prop del lloc on van i els nervis ja no van per dins, van per fora. S’agafen la mà, es miren i, ara sí, ella el veu, li intenta tornar el somriure. De sobte, la megafonia els interromp: “Pireparepip. Propera parada: Hospital Clínic”. D’aquí a uns segons, segurament menys d’un minut, hauran de baixar del comboi.