Autor/a
Lila
Categoria
Relat lliure
Entre línies
En cerca de retalls de Barcelona vam entrar al metro; la Rita buscava omplir el seu quadern de dibuix de nous colors i formes. A mi m’entusiasmava explorar nous indrets; fer créixer el meu imaginari. El meu dia preferit era quan, lluny de la monotonia de les classes, anàvem amunt i avall pels racons de Barcelona.
El matí va començar amb l’intent caòtic, i una mica fallit, de fer esbossos des del privilegiat lloc de l’inici del metro sense conductor de l’L9, aquelles veloces vistes del túnel que des de ben petita l’havien fascinat.
Aleshores vam fer transbord, la Rita va girar full i van passar a predominar els colors blaus de Sagrera a Diagonal, anàvem pujant i baixant, aturant la mirada al voltant que sempre és tan sols un lloc de pas. Metro i andanes; seients de pedra, plàstic, metall; combois que arriben i se’n van; llargues traçades, figurants atrafegats. Entre línies, la M blanca del metro sobre un rombe vermell. Tot seguit, vam passar als tons verds i un cop a Fontana ens vam aturar. A la nostra dreta, un mosaic de ceràmica de blaus i grocs que com un marc envolten el túnel i que la Rita de seguida comença a copiar.
Amb tots aquests fragments de metro ja a sobre, vam sortir a descansar per tal de fer una pausa per dinar; a la tarda vam passejar una mica fins a Joanic on vam pujar a la groga. Un cop asseguda a la banda de la finestra en els seients de quatre propis dels metros més antics, va començar a retratar les dues persones de davant; els cabells despentinats d’un noi amb auriculars i el mòbil a la mà i l’abric d’un senyor amb barba blanca i ulleres de pasta. Una trucada va interrompre el jersei del noi de davant. I aleshores, entre la cadira i la paret; vaig relliscar; tot es va enfosquir, vaig caure a terra i no em vaig poder aixecar. La veu de la trucada es va allunyar.
Al cap d’una estona, els crits d’un nen van omplir de nou el vagó. “Mira papa!” “Biel! No agafis coses del terra” “Però mira quins dibuixos” “algú ha perdut això”, va dir una veu femenina, “quin greu” va respondre l’altra.
Perdut com estava, em van acompanyar al punt d’informació de l’estació en què havien baixat, d’allà vaig passar a un indret d’objectes perduts, sol, tancat, sense acumular dibuixos, no sabia si podríem tornar a reunir-nos de nou. Fins que l’endemà, la Rita va passar a buscar-me. Un parell de parades de metro després, va seure a un banc de la Rambla a dibuixar l’entrada de la parada de Liceu, els pinacles modernistes que havien rebut els passatgers durant tants anys, avui em donaven de nou la benvinguda a mi: ja tinc portada, ja em pot omplir de nou de retalls.
El matí va començar amb l’intent caòtic, i una mica fallit, de fer esbossos des del privilegiat lloc de l’inici del metro sense conductor de l’L9, aquelles veloces vistes del túnel que des de ben petita l’havien fascinat.
Aleshores vam fer transbord, la Rita va girar full i van passar a predominar els colors blaus de Sagrera a Diagonal, anàvem pujant i baixant, aturant la mirada al voltant que sempre és tan sols un lloc de pas. Metro i andanes; seients de pedra, plàstic, metall; combois que arriben i se’n van; llargues traçades, figurants atrafegats. Entre línies, la M blanca del metro sobre un rombe vermell. Tot seguit, vam passar als tons verds i un cop a Fontana ens vam aturar. A la nostra dreta, un mosaic de ceràmica de blaus i grocs que com un marc envolten el túnel i que la Rita de seguida comença a copiar.
Amb tots aquests fragments de metro ja a sobre, vam sortir a descansar per tal de fer una pausa per dinar; a la tarda vam passejar una mica fins a Joanic on vam pujar a la groga. Un cop asseguda a la banda de la finestra en els seients de quatre propis dels metros més antics, va començar a retratar les dues persones de davant; els cabells despentinats d’un noi amb auriculars i el mòbil a la mà i l’abric d’un senyor amb barba blanca i ulleres de pasta. Una trucada va interrompre el jersei del noi de davant. I aleshores, entre la cadira i la paret; vaig relliscar; tot es va enfosquir, vaig caure a terra i no em vaig poder aixecar. La veu de la trucada es va allunyar.
Al cap d’una estona, els crits d’un nen van omplir de nou el vagó. “Mira papa!” “Biel! No agafis coses del terra” “Però mira quins dibuixos” “algú ha perdut això”, va dir una veu femenina, “quin greu” va respondre l’altra.
Perdut com estava, em van acompanyar al punt d’informació de l’estació en què havien baixat, d’allà vaig passar a un indret d’objectes perduts, sol, tancat, sense acumular dibuixos, no sabia si podríem tornar a reunir-nos de nou. Fins que l’endemà, la Rita va passar a buscar-me. Un parell de parades de metro després, va seure a un banc de la Rambla a dibuixar l’entrada de la parada de Liceu, els pinacles modernistes que havien rebut els passatgers durant tants anys, avui em donaven de nou la benvinguda a mi: ja tinc portada, ja em pot omplir de nou de retalls.