QUATRE ESTACIONS

Tot el pes que tinc a sobre i aquest sota tan balmat. Quan trepitges una talpera
se t’hi pot enfonsar el peu. Però aquí la terra no és llimosa. Els esvorancs de
Barcelona fuguen i es bifurquen i s'encadenen banyats de ciment. I l’aire dens.
No hi ha prou turbines per filtrar tanta partícula. Respirar matèria em provoca una
encanyonada quan sento la màquina esmorteïda per la caverna. M’inclino,
allargo el coll, i miro dins la boca. Dos ulls grocs apareixen de la corba. Arriba. El metro irromp a la llum i la seva fúria em tira enrere.

Entro i m’aferro a la barra del costat de la porta. No sé si està seca, molla, o
embetumada. Després dels xiulets i el sotrac, el vidre es torna negre. Em veig a
mi i veig el dins i a la gent que tinc darrere, i veig el fora de formigó, també, amb
la línia de tubs que llisca. M’hi perdo. Espero que se m’aparegui una forma, o
una cara, o una presència de la vida als túnels. Busco el reflex del meu ull en el
metacrilat, i després la línia, i el meu ull i la línia i el meu ull. I el mareig. Em pesen
les parpelles mentre em deixo emportar pel trontoll amb el gust de cafè encara a
la boca. La gent torna a la rutina com estaques subjectades entre si o als agafalls.
Un bosc que neix i caduca. Noto el frec dels arbres que assalten el meu espai i
em bressolen abans de la collita.

S’obren les portes i m’arriba un plany de violí de les galeries, també un fred
ectoplasmàtic. El vagó es buida i em quedo sol en un món de blancor LED. Cada
dia el mateix trajecte fins a la universitat i cada dia, en aquest tram, sento la poda
de l’enyor: el poble, els amics, la família, tot lluny. Mudar-se a la ciutat per
transitar en un buit. I en el si del buit, fantasmes. Una llum gèlida estella la foscor,
i jo a dins. El talp de la talpera.

Ara, entra força gent i el vagó revifa amb un zum-zum anàrquic. I la veig. La veig
entre les branques com un rebrot. Avui també hi és. Torno la vista a la seguretat
del vidre negre, però un raig de llum ha perforat el meu vesper. Faig com si
tingués ulls al clatell perquè la noto sense mirar, la destrio entre tanta bardissa i
sento com travessa un parell de troncs fins que s’arrela al meu darrere. Clava els
ulls a la negror vítrica i a través del reflex ens bevem descarats. La seva aura em
fa esclatar flors a les costelles i l’estàtica, o els efluvis estancats, o el bany de
feromones, m’irriten tant el nas que me l’arrencaria. Afogo una alenada i després
un esternut. “Salut”, diu. I s’obre la porta.

Dic “gràcies” quan sona la piuladissa i em giro. Perquè havia de baixar, però no
he baixat. Tremolo per dintre com un niu d’insectes durant la canícula. No fiblo ni
mossego. Una multitud exaltada ens arracona encara més i noto la polpa madura
que em bull a les galtes de tan a prop com la tinc. Puc dir “hola”, i ella “hola, em
dic Clara”. I jo em presento mitigant el fogot, però per les venes m’hi desfila un
formiguer. El món es para durant aquest tram addicional. Tot el que passa sota
terra, sota pell, es mostra a cada llambregada coincident, a cada somriure
matusser. Les formigues s’esveren quan tornen a lliscar les portes, i es mouen
frenètiques quan m’allarga un paperet doblegat i em diu “té”. Li agafo i ella baixa.
I jo petrificat. La Clara s’espera a l’andana darrere del metacrilat que ens acaba
de separar i em fixa la mirada. I jo aixeco la mà discreta i ella aixeca la mà
discreta. I arrenca el metro que m’arrossega, inexorable, fins a la pròxima
estació.