Autor/a
Cassioppea
Categoria
Relat lliure
Propera parada: enlloc
Crec que no soc l’única persona que troba confort en l’impàs, la sensació de trobar-te en un espai interstici a punt de tocar allò que tant has desitjat. Tots aquells indrets que són a tot arreu i enlloc, que acullen a tothom i a la vegada no tenen a ningú. D’alguna manera floten entre els establiments reconeguts, però acaben sent zones plenes d’anònims on la funcionalitat guanya per sobre de la identitat. Aeroports, centres comercials, autopistes, metros. La casa de trobades,
comiats i records, alguns més amargs que feliços, i d’altres, potser oblidats. A mi, que tant
m’agraden les possibilitats, aquests paratges em transmeten una esperança il·lusòria de poder
esdevenir totes les versions del meu jo, amb les quals fantasiejo en excés: la periodista cultural,
l’escriptora de la nova saga d’èxit, l’amiga bondadosa, la germana perfecta, la mare de família.
Totes elles són el producte de la imaginació més fructosa i mentidera, que enterboleix la vista i difon els marges d’una realitat que mai s’atura. Suposo que a mi m’agrada prendre’m instants i
perdre’m dins parèntesis on respirar fondo, que t’enamoren i t’enganyen al mateix temps. Perquè mentre em trobo dempeus, encara mig adormida i recolzada sobre la motxilla de la
universitat, compto en silenci els segons que resten perquè arribi el següent metro i veig passar per davant totes aquelles jo que estimo.
La primera, de cabell llarg recollit en una cua alta, es mou amb pressa amb el telèfon a l’orella, i ni prova de creuar-me la mirada. La següent apareix a una distància prudencial, amb un llibre mig obert a la mà esquerra, i una llibreteta a punt de caure-li dels pantalons grisos de vestir en
asseure’s al banc de fusta, deixant espai al seu costat per a la propera jo. Tot i això, aquesta no comptava en que no vindria sola, sinó que s’apropa de bracet de la seva millor amiga, rient amb
força. La penúltima jo empeny el seu germà entre la gent, que camina maldestre intentant pujar al vagó amb els ulls embenats i la piga de sobre el llavi ballant de felicitat.
A l’última no la veig arribar. Ja és dins del metro, donant-me l’esquena, descansant sobre una de les cadires on tantes persones ja hi han passat en poques hores. Una maneta toca el vidre i es mou per a entretenir-se a jugar amb el coll de la brusa de botons de la seva mare, que li somriu amb tendresa. O això decideixo jo. Aleshores, el metro arrenca i l’aire m’esbulla els cabells, deixant que s’allunyin totes les versions de mi que vull ser i no soc. Se m’encongeix una
mica el cor en adonar-me que la joia que m’havia envaït per poc més de cent-vint segons no era més que això: temps. Efímer i fictici.
Diuen que tots hem de trobar el nostre lloc al món, on establir-hi la vida i envellir satisfets. Però potser n’hi d’altres que estem destinats a quedar-nos en aquest impàs, constantment buscant
alguna cosa al final de la línia, que es distancia sense treva. I és que, mentre alguns estem prou distrets buscant tot el que una part de nosaltres podria aconseguir, ens n’hem exclòs com a participants. Totes les versions de mi han arribat a on volien, però a on vaig jo? Corro cap a la vora de la via amb el soroll d’alerta que em xiula a les orelles, i comprenc que el consol que m’aporta levitar entre les possibilitats no és més que una forma de tocar-les totes amb la punta dels dits, sense poder atrapar-les dins el puny. Tan sols és esperar al llindar d’una porta que mai arriba a obrir-se, més aviat se't tanca davant dels nassos.
comiats i records, alguns més amargs que feliços, i d’altres, potser oblidats. A mi, que tant
m’agraden les possibilitats, aquests paratges em transmeten una esperança il·lusòria de poder
esdevenir totes les versions del meu jo, amb les quals fantasiejo en excés: la periodista cultural,
l’escriptora de la nova saga d’èxit, l’amiga bondadosa, la germana perfecta, la mare de família.
Totes elles són el producte de la imaginació més fructosa i mentidera, que enterboleix la vista i difon els marges d’una realitat que mai s’atura. Suposo que a mi m’agrada prendre’m instants i
perdre’m dins parèntesis on respirar fondo, que t’enamoren i t’enganyen al mateix temps. Perquè mentre em trobo dempeus, encara mig adormida i recolzada sobre la motxilla de la
universitat, compto en silenci els segons que resten perquè arribi el següent metro i veig passar per davant totes aquelles jo que estimo.
La primera, de cabell llarg recollit en una cua alta, es mou amb pressa amb el telèfon a l’orella, i ni prova de creuar-me la mirada. La següent apareix a una distància prudencial, amb un llibre mig obert a la mà esquerra, i una llibreteta a punt de caure-li dels pantalons grisos de vestir en
asseure’s al banc de fusta, deixant espai al seu costat per a la propera jo. Tot i això, aquesta no comptava en que no vindria sola, sinó que s’apropa de bracet de la seva millor amiga, rient amb
força. La penúltima jo empeny el seu germà entre la gent, que camina maldestre intentant pujar al vagó amb els ulls embenats i la piga de sobre el llavi ballant de felicitat.
A l’última no la veig arribar. Ja és dins del metro, donant-me l’esquena, descansant sobre una de les cadires on tantes persones ja hi han passat en poques hores. Una maneta toca el vidre i es mou per a entretenir-se a jugar amb el coll de la brusa de botons de la seva mare, que li somriu amb tendresa. O això decideixo jo. Aleshores, el metro arrenca i l’aire m’esbulla els cabells, deixant que s’allunyin totes les versions de mi que vull ser i no soc. Se m’encongeix una
mica el cor en adonar-me que la joia que m’havia envaït per poc més de cent-vint segons no era més que això: temps. Efímer i fictici.
Diuen que tots hem de trobar el nostre lloc al món, on establir-hi la vida i envellir satisfets. Però potser n’hi d’altres que estem destinats a quedar-nos en aquest impàs, constantment buscant
alguna cosa al final de la línia, que es distancia sense treva. I és que, mentre alguns estem prou distrets buscant tot el que una part de nosaltres podria aconseguir, ens n’hem exclòs com a participants. Totes les versions de mi han arribat a on volien, però a on vaig jo? Corro cap a la vora de la via amb el soroll d’alerta que em xiula a les orelles, i comprenc que el consol que m’aporta levitar entre les possibilitats no és més que una forma de tocar-les totes amb la punta dels dits, sense poder atrapar-les dins el puny. Tan sols és esperar al llindar d’una porta que mai arriba a obrir-se, més aviat se't tanca davant dels nassos.