Madame Moreu

Els primers rajos de sol anunciaven l’inici d’un nou dia. Reposaven sobre les seves parpelles que, plàcidament, s’obrien per trencar la foscor en la que estava immers. El seu cap reposava sobre un coixí conformat pels seus propis braços que, encara creuats, propiciaven un dolor sutil que delatava que havia estat massa estona en aquella mateixa posició. Mentre els seus ulls lluitaven per acostumar-se a la llum que començava a inundar l’habitació, els seus dits acariciaven la superfície rugosa de la vella taula de fusta en busca d’alguna pista que l’ajudés a despertar els últims records guardats a la seva consciència. La llum del quinqué, encara encesa, es dissolia entre els esbossos i els encenalls dels llapis que embrutaven la superfície d’aquell escriptori que aquella nit havia estat el seu llit.

Aixecà el cap amb gest pesat. Respirava feixugament mentre es col·locava en una posició més còmode. L’escriptori estava disposat estratègicament davant un gran finestral que li feia saber que, al igual que ell, la ciutat també començava a despertar-se. El bullici creixia amb el pas dels minuts, les bicicletes i els incansables tramvies circulaven per aquells carrers amb un ritme frenètic. Per ell, però, feia anys que el temps s’havia aturat i era aliè a tot allò que passava fora d’aquella habitació. Recordava aquella mà delicada, el seu rostre gentil, el somriure que desprenia una calidesa que encara ara li tocava el cor, els cabells de color d’or vell, quasi caoba, i el seu caràcter fort i decidit que s’avançava al seu temps. Recordava també com havia despertat en ell un atractiu inexplicable cap a aquella noia, Madame Moreu, de tan sols 27 anys.

El nus a la gola creixia amenaçant. Evocar aquells records li provocaven, encara després de tant temps, una tristesa inabastable. El seu únic consol era pensar que allò era obra d’una figura divina que decidia el destí de les persones capritxosament. I això, pensava, era realment admirable. Una autoritat com aquesta mereixia un tracte grandiós, un gest eloqüent sense precedent. I aquest era, precisament, el motiu pel qual es trobava reclòs en aquella habitació. Dins el seu imaginari, en l’indret més remot de la seva ment, brollava una font d’idees, de formes, d’elements i eines que desbordaven el seu cervell i l’ajudaven a donar vida a aquella gran creació, el monument pel qual seria recordat tota la vida i que l’acostaria a la beatificació. Els pilars s’aixecaven, s’entrellaçaven i donaven forma així un dels monuments més emblemàtics de la capital catalana. I tot aquell enginy era fruit del dolor, eren fruit del rebuig de Madame Moreu.

L’anunci de la següent parada el va fer recobrar els sentits. Havia agafat la línia 2 de metro, seguint les indicacions del navegador del seu mòbil d’última generació. Va posar-se dempeus per baixar del vagó, mantenint l’equilibri sobre un terra inestable que es bellugava bruscament fins a la frenada. Va desplaçar-se a l’andana i, buscant la sortida al igual que la resta de gent que l’envoltava, va sentir-se empès fins a les escales mecàniques. Ascendia ràpid, sense temps per acostumar-se a la gran il·luminació que provenia d’un exterior cada vegada més a prop. Quedà aturat a l’últim graó de l’escala, perplex, completament desorientat i colpit en veure la Sagrada Família. S’adonà que aquell estrany somni que havia tingut minuts enrere era un testimoni de l’origen d’aquella emblemàtica basílica i de la inspiració desafortunada del seu creador, Antoni Gaudí.