T.M.B

Amb aquesta història explicaré el que em va passar un dissabte a la tarda, quan vaig anar amb la meva mare durant diverses hores pel metro de Barcelona.
Va ser un viatge des del Passeig de la Zona Franca, que és on visc ara, fins a la parada de metro de Via Júlia, que és a prop d’on jo vivia abans.
Vam anar fins allà per visitar una amiga de la meva mare que feia molt de temps que no veiem. Aquesta senyora tenia dues filles amb les quals jo havia jugat moltes vegades.
Vam anar caminant des de casa meva fins a la parada de metro de Foc, que pertany a la línia 10 del metro. La meva mare em va explicar que és una de les línies més noves de Barcelona, perquè van trigar molts anys a acabar-la, ja que van haver de fer els túnels molt al fons, perquè els vagons havien de passar per sota d’altres línies més antigues.
A la baixada hi havia un rètol que posava “TMB”, que la meva mare em va dir que significava Transports Metropolitans de Barcelona, que són el metro i tots els autobusos que passen per Barcelona i pels pobles del costat.
Vam baixar unes quantes escales, però els túnels estan tan al fons que vam haver d’agafar un ascensor.
Quan vam arribar a l’andana hi havia poca gent i dos minuts més tard va arribar el metro. Vam pujar i la mare em va dir que havíem d’anar fins a la parada de Collblanc per fer transbordament i agafar una altra línia diferent.
El vagó del metro on vam pujar anava bastant buit i vam poder anar assegudes. Tots els que anaven dintre del vagó només estaven pendents dels seus telèfons. Uns miraven trucades o missatges, però la majoria estaven connectats a les “xarxes” com TikTok o Instagram. La gent, encara que anaven junts, no parlaven entre ells, només estaven mirant els mòbils.
Després de deu minuts vam arribar a la parada de Collblanc i vam pujar a un altre ascensor que ens va pujar tres pisos fins on estava el passadís que portava a la línia V, que venia des de Cornellà.
Hi havia uns seients d’un altre color i hi havia escrit en diferents idiomes que eren per a gent gran, embarassades o persones amb discapacitat; per això, quan van pujar a la parada de Diagonal tres dones grans, diversos joves es van haver d’aixecar.
Més tard, quan ja estava més buit el vagó, a la parada de Maragall va pujar un home jove que portava un paquet amb caramels a la mà i va començar a cridar que venia aquests Chupa Chups per poder donar menjar al seu fill, perquè no tenia feina, perquè era colombià i no tenia papers per poder treballar.
Molt poca gent va comprar caramels i la meva mare em va explicar que potser era veritat o mentida el que l’home deia, però no es poden donar diners a tots els que demanen al metro, perquè nosaltres tampoc som riques.
Quan vam arribar a la parada de Via Júlia, vam pujar i vam sortir al carrer després de tant temps sota terra.
L’endemà em vaig adonar del molt que havia après aquell dia sobre la TMB gràcies a la meva mare.