Autor/a
Lemniscata
Categoria
Relat lliure
POCA VIDA
El bus va a l’hora. Dos noies parlen alegrement al meu costat. Les veig cada dia, l’agafem a la mateixa hora. Em pregunto si, arribats a aquest punt, és socialment acceptat que les saludi, després de mesos veient-les setmana rere setmana. La brisa acaricia el meu clatell, estem a 4 d’abril.
Entro al bus. Parada Ronda Sant Pere-Passeig de Gràcia. A fora s’està fent fosc. Potser vegi el sol amagant-se entre algun de tants edificis. Passeig de Gràcia-Casp. Avui he tingut un dia regular. El meu cos és plenament conscient de la meva terrible condició, i m’ho recorda constantment. Passeig de Gràcia-Gran Via. Normalment agafo la línia 22 per tornar a casa després de classe. Estic estudiant Estudis Clàssics i d’Anglès a la Universitat de Barcelona. Passeig de Gràcia-Aragó. Un grup de turistes segueixen un guia amb un paraigües roig. Jo duia un paraigües roig a la motxilla el dia que vaig esclatar. Passeig de Gràcia-Mallorca.
El bus ja va gairebé ple. Avui no ha pujat el matrimoni rus. Un dia vam intercanviar unes paraules de cortesia. Ara ens saludem sempre, i parlem de com ha anat el dia. Passeig de Gràcia-Diagonal. Estava llegint un llibre de Jacint Verdaguer el dia que vaig esclatar. El bus s’ha omplert. Uns adolescents molestos han volgut pujar sense pagar.
Gran de Gràcia-Jesús. Tan poca vida. Sembla com si els núvols haguessin absorbit el meu cos. Cada cop que miro la gran taca de la meva esquena em provoca nàusees. Gran de Gràcia-Travessera de Gràcia. Una dona rossa arregla l’aparador d’una botiga a mà esquerra. Sí. Sempre m’assento a l’esquerra del bus. D’aquesta manera, puc jugar a buscar el sol entre edificis. Passem una botiga de llibres que m’agrada molt. Gran de Gràcia-Metro Fontana. Mai m’ha agradat el metro. Per què voler anar per sota terra, quan pots veure la teva preciosa ciutat? Parem a Gran de Gràcia-Plaça Trilla. Per què a mi? Pensava que en Joel m’estimava. Se m’està ennuvolant la vista. Millor que em posi música. Els dimonis apareixen en els pitjors moments. Gran de Gràcia-Lesseps. Estimo molt al meu gos. Passejar-lo em sana. A vegades, tot el que vull és arribar a casa per acariciar-lo i passejar amb ell.
Bolívar-Ballester. La gent va baixant. M’he posat a escoltar la banda sonora de Pirates del Carib. El meu pare i jo miràvem una pel·lícula de Pirates del Carib cada diumenge. El diumenge que vaig esclatar havia vist una pel·lícula de Pirates del Carib amb el meu pare. Avinguda República Argentina-Vallcarca. Barcelona és tan bonica per coses com els seus jardins. A vegades, per variar una mica, surto a passejar al Bord pels Jardins de Mercè Rodoreda. Em sembla més amè el record d’en Joel.
Vallcarca. Baixo. Ja és fosc. Avui no m’he fixat tant en la posta de sol. Estava preocupada per la redacció de Grec. Trobo que tinc molta sort en viure al carrer del gran Gustavo Adolfo Bécquer. Trobo que dir això sense haver llegit cap de les seves obres és hipòcrita. Soc una hipòcrita. Ja m’ho deia en Joel. De tot plegat en fa tres anys. Soc al número cinquanta-cinc.
Pujo les escales. Arribo a casa. Sé que hi seguirà sent, però necessito comprovar-ho. Em trec la roba. Em miro l’esquena. La taca encara hi és. Em provoca nàusees.
Entro al bus. Parada Ronda Sant Pere-Passeig de Gràcia. A fora s’està fent fosc. Potser vegi el sol amagant-se entre algun de tants edificis. Passeig de Gràcia-Casp. Avui he tingut un dia regular. El meu cos és plenament conscient de la meva terrible condició, i m’ho recorda constantment. Passeig de Gràcia-Gran Via. Normalment agafo la línia 22 per tornar a casa després de classe. Estic estudiant Estudis Clàssics i d’Anglès a la Universitat de Barcelona. Passeig de Gràcia-Aragó. Un grup de turistes segueixen un guia amb un paraigües roig. Jo duia un paraigües roig a la motxilla el dia que vaig esclatar. Passeig de Gràcia-Mallorca.
El bus ja va gairebé ple. Avui no ha pujat el matrimoni rus. Un dia vam intercanviar unes paraules de cortesia. Ara ens saludem sempre, i parlem de com ha anat el dia. Passeig de Gràcia-Diagonal. Estava llegint un llibre de Jacint Verdaguer el dia que vaig esclatar. El bus s’ha omplert. Uns adolescents molestos han volgut pujar sense pagar.
Gran de Gràcia-Jesús. Tan poca vida. Sembla com si els núvols haguessin absorbit el meu cos. Cada cop que miro la gran taca de la meva esquena em provoca nàusees. Gran de Gràcia-Travessera de Gràcia. Una dona rossa arregla l’aparador d’una botiga a mà esquerra. Sí. Sempre m’assento a l’esquerra del bus. D’aquesta manera, puc jugar a buscar el sol entre edificis. Passem una botiga de llibres que m’agrada molt. Gran de Gràcia-Metro Fontana. Mai m’ha agradat el metro. Per què voler anar per sota terra, quan pots veure la teva preciosa ciutat? Parem a Gran de Gràcia-Plaça Trilla. Per què a mi? Pensava que en Joel m’estimava. Se m’està ennuvolant la vista. Millor que em posi música. Els dimonis apareixen en els pitjors moments. Gran de Gràcia-Lesseps. Estimo molt al meu gos. Passejar-lo em sana. A vegades, tot el que vull és arribar a casa per acariciar-lo i passejar amb ell.
Bolívar-Ballester. La gent va baixant. M’he posat a escoltar la banda sonora de Pirates del Carib. El meu pare i jo miràvem una pel·lícula de Pirates del Carib cada diumenge. El diumenge que vaig esclatar havia vist una pel·lícula de Pirates del Carib amb el meu pare. Avinguda República Argentina-Vallcarca. Barcelona és tan bonica per coses com els seus jardins. A vegades, per variar una mica, surto a passejar al Bord pels Jardins de Mercè Rodoreda. Em sembla més amè el record d’en Joel.
Vallcarca. Baixo. Ja és fosc. Avui no m’he fixat tant en la posta de sol. Estava preocupada per la redacció de Grec. Trobo que tinc molta sort en viure al carrer del gran Gustavo Adolfo Bécquer. Trobo que dir això sense haver llegit cap de les seves obres és hipòcrita. Soc una hipòcrita. Ja m’ho deia en Joel. De tot plegat en fa tres anys. Soc al número cinquanta-cinc.
Pujo les escales. Arribo a casa. Sé que hi seguirà sent, però necessito comprovar-ho. Em trec la roba. Em miro l’esquena. La taca encara hi és. Em provoca nàusees.