La ruta de les emocions (Dua)

Era un dia fosc i els núvols estaven preparats per plorar. Vaig sortir de casa per agafar l'autobús com tots els dies. Però aquell dia quan va arribar no hi havia el mateix conductor de tots els dies. L’autobús estava buit. Això no solia passar, perquè aquesta línia circula per tot Barcelona, i per això la gent el solia agafar molt sovint.
Vaig pujar igualment, una mica estranyat. El conductor em va mirar un segon, però no va dir res. Em vaig asseure al costat de la finestra, com sempre, i vaig deixar la motxilla als peus. Tot estava massa silenciós, com si aquell vehicle hagués perdut alguna cosa invisible però important. L’autobús va començar a avançar lentament, travessant els carrers mullats per les primeres gotes de pluja. Mirava per la finestra i veia la gent caminant de pressa, alguns amb paraigües, altres tapant-se amb les jaquetes. Tot semblava normal, però dins de l’autobús el temps anava més lent. A la següent parada, va pujar una dona gran. Caminava a poc a poc, recolzant-se lleugerament en la barra. Es va asseure al fons i va mirar per la finestra amb una expressió tranquil·la, com si recordés alguna cosa. Després, en una altra parada, va pujar un noi amb auriculars, que es va asseure sense mirar ningú. Poc a poc, l’autobús es va anar omplint, però el silenci continuava. Ningú parlava. Era com si cadascú estigués tancat dins del seu propi món. Vaig començar a fixar-me millor en les persones. La dona gran somreia lleument, el noi seguia el ritme de la música amb el cap, un home amb vestit mirava el rellotge constantment, com si tingués pressa per arribar a algun lloc important.
En aquell moment vaig entendre alguna cosa: tots tenien una història. Potser la dona recordava el passat, el noi somiava amb el futur, i l’home només pensava en la feina. I jo, assegut allà, formava part d’aquell instant compartit. L’autobús continuava avançant entre semàfors, cotxes i carrers coneguts. La pluja va començar a caure amb més força, i les gotes relliscaven per la finestra com petites carreres d’aigua. Em vaig quedar mirant-les, intentant seguir-ne el recorregut, com si això m’ajudés a pensar.
De sobte, el vehicle es va aturar i les portes es van obrir. Va pujar una mare amb un nen petit. El nen parlava sense parar, assenyalant-ho tot amb curiositat. La seva veu va trencar el silenci, i algunes persones van aixecar el cap. Fins i tot la dona gran va somriure una mica més. Sense adonar-me’n, jo també somreia.Aquell petit canvi va transformar l’ambient. Ja no semblava un lloc tan tancat, sinó un espai compartit, ple de moments diferents. Durant uns minuts, tots aquells desconeguts estàvem connectats d’una manera estranya però real.
Quan vaig arribar a la meva parada, em vaig aixecar i vaig baixar amb calma. Abans de marxar, vaig mirar enrere. El conductor em va fer un petit gest amb el cap, com si sabés que aquell viatge havia estat diferent.Vaig caminar sota la pluja, però ja no em semblava tan
trista. Perquè havia entès que, fins i tot en un trajecte quotidià, hi poden cabre moltes històries. I que, sense dir res, tots compartim una part del nostre camí amb els altres.