SERVEI EFICIENT I PUNTUAL

Va sortir de la feina amb la puntualitat d’un rellotge suís i la discreció que la caracteritzava. A la seva edat, matar ja no era una aventura, era rutina, com anar a comprar el pa o treure la pols. La diferència – petita, però significativa – era que el pa o la pols no suplicaven.
Es va cordar l’abric, es va mirar les mans – impecables – i va caminar pels carrers mig deserts cap al metro, amb la calma de qui ha complert. Va baixar les escales i va validar el bitllet amb un gest mecànic. Qui hauria dit que aquella dona corrent, fent cua darrera un turista despistat, era una sicària de trajectòria impecable?. Si el món fos just, tindria carril preferent. Però no, es premia qui fa soroll i s’ignora qui deixa el món més ... endreçat. .
A l’andana, el panell anunciava tres minuts. El metro va arribar puntual, com una promesa complerta. Va somriure amb una satisfacció íntima. Li agradava aquella precisió. Aquella manera neta d’encaixar el temps amb la realitat, sense sorpreses desagradables.
El comboi es va aturar amb un sospir metàl·lic i ella va entrar a l’últim vagó. Es va asseure entre un noi amb auriculars i una dona amb cara de sospitar de tot. Va regalar-los un somriure educat, d’aquells que no deixen rastre però podrien ser l’últim record d’algú si les coses anessin maldades.
El metro es va posar en marxa amb suavitat. Al vidre, el seu reflex, cabells en ordre, mirada neta, cap rastre de la feina feta feia mitja hora. Només ella sabia que aquell dia ha havia resolt mes problemes que mitja administració pública en un any.
A la següent estació, van pujar una colla d’adolescents amb el volum massa alt que destorbava la tranquil·litat del vagó. Un d’ells la va trepitjar:
- Ui, perdó!
Ella va assentir amb amabilitat. Era una dona tranquil·la. Tot té un llindar, fins i tot la paciència homicida i aquell noi, encara estava lluny de travessar-lo. Avui.
El metro va continuar avançant amb aquell moviment rítmic que a ella tant la tranquil·litzava. Sense protagonismes, sense escenes. Just el que calia. Una coreografia perfecta de portes que s’obren, gent que entra i gent que surt. Si la seva feina tingués aquell nivell d’organització, la policia no trobaria mai a cap dels seus col·legues de professió més sapastres que ella.
De sobte , el tren es va aturar uns segons dins el túnel. Un silenci breu, controlat. Algú va sospirar, algú va consulta el mòbil amb un gest expert. Ella, en canvi, va tancar els ulls un instant. Els temps morts no la incomodaven. Eren espais de reflexió, de respir. A més, sabia que el sistema reprendria la marxa. Ho feia sempre. Fiable. Com ella.
I així va ser. El comboi va reprendre la marxa, precís, com si res. Tot va tornar a la normalitat en aquest gran decorat on la gent fingeix que res no passa, mentre tot succeeix.
Va baixar a la seva parada. Escales amunt, aire de carrer, olors de sopars mediocres i vides previsibles. Va caminar sense pressa. La feina estava feta. Ben feta. I, com sempre, seria remunerada amb la discreció que mereixen les feines ben executades.
Al portal, va saludar el veí del tercer, aquell home amable que sempre feia olor de colònia barata i ignorància feliç. Va pensar que, si mai li encarregaven algú així, ho lamentaria. Matar gent que et cau bé és un mal costum. I ella no era una psicòpata.
Al capdavall, només era una dona de mitjana edat tornat a casa en metro després de la feina. Res d’especial.