Autor/a
Bran
Categoria
Relat lliure
Un seient reservat
L’andana de l’estació de Passeig de Gràcia vibrava amb una energia diferent aquella tarda de dimarts. No era el brogit habitual de turistes amb maletes ni de treballadors amb pressa. Per a la Júlia, aquella vibració era un ressò. Feia cinquanta anys que feia el mateix trajecte a la Línia 3, però avui no anava enlloc: simplement s’havia assegut a esperar que els records pugessin al vagó.
Quan el comboi va entrar a l’estació, l’aire desplaçat li va portar l'olor de ferro i electricitat que tan bé coneixia. Es va instal·lar en un seient individual, d’aquells que miren cap a la finestra, on el vidre fa de mirall fosc quan el tren s’endinsa en el túnel.
—Aquest metro corre més que el de la meva època —va murmurar per a si mateixa.
De sobte, entre l’estació de Diagonal i Fontana, la llum del vagó va fer un pampallugueig. En el reflex del vidre, la Júlia no va veure la dona de vuitanta anys que era ara, sinó una noia jove amb un llibre a la falda. Al seu costat, un noi amb gavardina la mirava de reüll, decidint si s'atrevia a dir-li res abans d'arribar a Lesseps.
Va somriure. Aquell transport no només movia cossos per la ciutat, movia biografies sota terra. Cada parada era un capítol:
A Drassanes va fer el primer petó amb gust de sal.
A Espanya va decidir que deixaria la feina per ser artista.
A Vall d'Hebron va agafar aire abans de veure néixer el seu primer net.
Mentre el tren avançava cap a Canyelles, la Júlia va tancar els ulls. Va pensar en totes les persones que l’envoltaven en aquell moment: el noi amb auriculars que movia el cap al ritme d’una música invisible, la dona que repassava uns apunts amb nerviosisme, i el conductor que, des de la cabina, guiava milers de destins a través de les venes de ferro de Barcelona.
Es va aixecar a la seva parada habitual. En sortir al carrer, l'aire fresc la va rebre amb la remor de la ciutat. Va mirar enrere cap a la boca del metro, aquell refugi on el temps semblava suspendre’s entre parada i parada. TMB no només l'havia portat de casa a la feina; l'havia acompanyat a través de la vida.
Va treure el bitllet de la butxaca, el va mirar amb tendresa i va començar a caminar cap a casa. La història seguia, i demà, un altre passatger s'asseuria en aquell mateix seient per començar la seva pròpia crònica subterrània.
Quan el comboi va entrar a l’estació, l’aire desplaçat li va portar l'olor de ferro i electricitat que tan bé coneixia. Es va instal·lar en un seient individual, d’aquells que miren cap a la finestra, on el vidre fa de mirall fosc quan el tren s’endinsa en el túnel.
—Aquest metro corre més que el de la meva època —va murmurar per a si mateixa.
De sobte, entre l’estació de Diagonal i Fontana, la llum del vagó va fer un pampallugueig. En el reflex del vidre, la Júlia no va veure la dona de vuitanta anys que era ara, sinó una noia jove amb un llibre a la falda. Al seu costat, un noi amb gavardina la mirava de reüll, decidint si s'atrevia a dir-li res abans d'arribar a Lesseps.
Va somriure. Aquell transport no només movia cossos per la ciutat, movia biografies sota terra. Cada parada era un capítol:
A Drassanes va fer el primer petó amb gust de sal.
A Espanya va decidir que deixaria la feina per ser artista.
A Vall d'Hebron va agafar aire abans de veure néixer el seu primer net.
Mentre el tren avançava cap a Canyelles, la Júlia va tancar els ulls. Va pensar en totes les persones que l’envoltaven en aquell moment: el noi amb auriculars que movia el cap al ritme d’una música invisible, la dona que repassava uns apunts amb nerviosisme, i el conductor que, des de la cabina, guiava milers de destins a través de les venes de ferro de Barcelona.
Es va aixecar a la seva parada habitual. En sortir al carrer, l'aire fresc la va rebre amb la remor de la ciutat. Va mirar enrere cap a la boca del metro, aquell refugi on el temps semblava suspendre’s entre parada i parada. TMB no només l'havia portat de casa a la feina; l'havia acompanyat a través de la vida.
Va treure el bitllet de la butxaca, el va mirar amb tendresa i va començar a caminar cap a casa. La història seguia, i demà, un altre passatger s'asseuria en aquell mateix seient per començar la seva pròpia crònica subterrània.