L'última parada

Com es pot sentir tanta por, sense un monstre que ens espera. Com es pot sentir tant neguit, sense escoltar un soroll irritant. Com ens podem sentir tan vulnerables i espantats, només estan a l’estació de Barcelona. És una pregunta difícil de respondre, però en uns segons s’entendrà tot. Eren les tres de la tarda quan vaig sortir amb el meu nòvio, en Marc, per anar a comprar roba que ens feia falta a prop de la Sagrera. Vam arribar aviat al metro, però aquell dia semblava ser tot diferent. Es respirava un aire inquietant i que ens avisava inconscientment que alguna cosa no anava bé. Vam esperar que arribés el tren i mentrestant miràvem tot el nostre voltant amb una incertesa silenciosa. Bastants homes vestits de negre i encapats s’esperaven al nostre costat amb una mirada freda que ens transmetia desconfiança. Uns minuts després, vam pujar al tren i en Marc va reservar ràpidament un seient per mi. En el seu mirar es podia observar l’amor que em tenia, i l’aire que ens separava presumia la complicitat que compartíem. Quan el tren va arrencar, ens trobàvem en un món on hi havia pau, però de seguida, va ser interromput per les cruels mirades d’aquells homes que sense expressar-se, ja transmetien un buit. Vam ignorar-los, ja que van seguir el seu camí a través dels vagons, excepte un d’ells que es va quedar en el nostre. Vaig decidir anar al servei per refrescar-me la cara i, quan vaig creuar el passadís, vaig veure un altre d’aquells homes a l’altre vagó. Vaig tornar amb en Marc molt desconcertada i sense saber com interpretar-ho. Fins aquí, tot sembla ser un sol pensament, una sospita d’aquell ambient estrany que ens acompanyava, però no. Tant de bo hagués esbrinat què duien sota aquelles americanes gruixudes i dins d’aquelles boltes altes, però no hi vaig pensar i, en un instant tan imminent, tot va volar pels aires sense poder fer res per aturar-ho. Un seguit d’emocions em van pessigar fortament i un munt de records se’m van venir al cap; els aniversaris amb la meva família portant el pastís, les fotos que ens ensenyaven els avis de quan eren joves, l’estima que els hi tinc als meus pares i l’agraïment per tot el que fan per mi, tots els moments viscuts junt la meva germana. També vaig pensar en les rialles amb les meves amigues, amb la dolça mirada de la meva gosseta i sobretot, amb la vida tan única i preciosa que compartia amb en Marc. Una esgarrifança efímera, però infinita, em va donar la mà i els meus ulls es van convertir en nàufrags d’un mar de tristesa i patiment. Vaig caure en un somni temporal. L’últim que recordo després d’això, és aixecar-me a l'hospital sola i sense ànims de res. Vaig començar a cridar desesperada i finalment va venir una infermera. Vaig preguntar molt alterada i nerviosa per en Marc perquè només podia pensar en com estava ell, tot i que la resposta de la infermera no va ser gaire difícil de deduir… Lentament, i abatuda em va dir que ja no estava amb nosaltres. Vaig negar-me a pensar que la persona que més estimava en aquest món s’havia anat. Vaig sentir les llàgrimes ardents que recorrien les meves galtes i els meus sanglots afogats en el coixí, suplicant que tot fos un malson. Per què ho van fer? Què guanyaven ells? Des d'aquell moment la meva vida va fer un gir inesperat. Vaig recordar cada instant viscut amb ell, sentint un gran dolor que m’apretava el cor sense cap compassió. Aquell atemptat va ser el que va convertir la meva existència en un buit del qual ja no sé sortir.