LA GIMCANA

En Marc sostenia el sobre blau amb la punta dels dits, tement que la suor de les mans esborrés el que contenia. No eren paraules de comiat, sinó una cartografia de l’absència traçada sobre un plànol del metro. La Marina li havia plantejat un darrer pols: «Busca’m on el soroll s’ofega. Si vols que el nostre futur torni a navegar, hauràs de construir-lo estació a estació», deia la nota. La gimcana acabava de salpar.
L'odissea començà a l’estació de Marina. L’andana estava banyada per una claror enfosquida. Allà, un pescador de pell assaonada mirava les vies amb la fixesa de qui espera que el túnel es torni oceà. Era un nàufrag de l’asfalt. Li donà un vaixell de paper mentre li deia: «Els petits naufragis quotidians ens ajuden a navegar». A l’estació de Liceu, una dona amb una veu que semblava arrossegada pel vellut dels teatres, taral·lejava una ària que sonava a temps pretèrits. No hi havia aplaudiments. El corrent d'aire dels combois aixecava el seu mocador de seda. La dona li oferí una rosa, però no era una flor fresca, sinó una peça feta de roba desgastada, roja com la sang seca d'una discussió antiga. «L'amor és una tragicomèdia que ens eleva i que ens enfonsa» xiuxiuejà. El transbord el va dur a l’estació d’Encants. Feia olor d’anys acumulats i de vides en subhasta. Un home remenava objectes de tota mena. «A la Marina li agrada guardar espurnes de vida perquè sap que a la memòria, de vegades, cal donar-li un cop de mà. Per construir el futur, cal rescatar les peces oblidades del passat» digué l’home mentre li lliurava una caixa de fusta que guardava una entrada de cinema descolorida, un tap de vi que recordava un sopar, una fotografia amb una sentida dedicatòria. «Són fragments de la vostra història». A l’estació de Girona, entre les parets de pedra vetusta, una una jove d’ulls vius li va entregar un pergamí amb aroma de terra mullada i un poema de desamor. “Per estimar la Marina has de ser coratjós com les muralles que resisteixen el temps, fins i tot, quan la pedra s'esquerda”. A l’estació de Tarragona, on l’atmosfera evocava un imperi en ruïnes, un home vestit amb una túnica blanca li posà una moneda de bronze a la mà. “Amb aquesta moneda pots comprar la clau que obra tota mena de cors”, digué. A l’estació de Drassanes, l’ambient era espès com la brea. Un llop de mar el va mirar amb un esguard, gairebé, tendre: «Tingues clar el port on vols tirar l’àncora. Un vaixell sense rumb només és un tros de fusta» Li va donar una brúixola que no marcava el nord, sinó el lloc on el Marc havia deixat de ser-hi per a ella. «Es construeixen els vaixells per aguantar les pitjors marors» —va dir l'home. A Selva de Mar, l’estació plena d’una natura invasora i humida, l'eco de les onades es barrejava amb la remor de les màquines. Un grup de joves amb peus descalços i cabells embullats li regalaren un corn. En Marc se’l posà a cau d’orella i sentí la veu de la Marina.
Amb el pes de totes les restes d’aquella peculiar travessia, el Marc va arribar a l’estació de La Pau. Era el final del trajecte. Les portes del vagó es van obrir a un silenci sepulcral, una treva necessària. A l’andana, la Marina l’esperava.
—Has trobat totes les peces? —preguntà.
En Marc deixà caure tots els objectes i abraçà la Marina amb la fermesa del qui torna a un cor després d'una llarga tempesta. I en aquell silenci van trobar el camí per començar de nou sense cap mena d’equipatge.