La filla del conductor

Quan vaig sortir del cine de veure “el 47” vaig pensar amb un altre autobús i amb la meva història.
Jo soc filla del conductor de la Montdela, l’autobús del meu poble, amb nom propi. Així és com molts em coneixien: la filla d’en Jesús el conductor. Haver nascut a Sant Feliu de Guíxols fa més de seixanta anys ha estat tot un privilegi que m’ha deixat una bona empremta.
M’encanta reviure moments de la infantesa, recórrer amb la memòria aquelles vivències i aquella felicitat que m’ha nodrit al llarg dels anys. Cada dia hi havia una salutació amb nom propi, converses que tot i ser quotidianes, han quedat gravades en el record perquè les vivia amb atenció plena.
Els trajectes es creuaven i s’entrellaçaven. El meu pare, originari de Mequinensa, va anar a treballar de conductor d’autobús a Barcelona. Més endavant va fer la línia de la Costa Brava i es va arrelar a Sant Feliu de Guíxols. Jo, en canvi, vaig fer el camí de Sant Feliu a Barcelona. No he estat conductora, però aquesta herència de vida m’ha fet mirar els meus propis viatges amb autobús des d’un punt de vista diferent.
Tant si faig el meu trajecte habitual com si en començo un de nou, m’agrada fixar-me en qui em portarà. Em reconforta quan el conductor respon la meva salutació, i la ruta esdevé més familiar i és així com el que és habitual pren un significat especial.
El meu pensament sovint viatja al passat, imaginant com maniobraria el meu pare amb els autobusos d’ara. Encara recordo aquell immens volant, que des dels ulls d’infantesa semblava encara més gran, potser també era el soroll del motor aquella caixa enorme que sovint feia servir de tron per mirar-ho tot amb tendra avidesa. Quina admiració sento pel meu conductor preferit.
Soc xerraire de mena i enyoro aquell caliu de comunitat que es vivia als viatges en l’autobús del poble. Ara la gent viatja amb els ulls enganxats a les pantalles, amb els auriculars posats, desconnectats dels companys de trajecte. Jo, en canvi, gaudeixo de mirar el paisatge i observar els meus acompanyants de viatge.
Quan recordo aquells moments, em ve al cap i segueixo trobant a faltar l’últim viatge del dia, era el nostre pacte. Jo anava a la parada de la platja, allà tot esperant l’autobús m’impregnava d’aquella olor de mar i ventijol carregat de salobre. La llum daurada del capvespre, que per a mi eren tot els vespres del meu món, ens acompanyaven al pare i a mi fins a la cotxera. Sovint l’ajudava a netejar, tancar i tornàvem caminant fins a casa tot parlant, converses del dia a dia, d’aquestes que omplen el mapa de la vida.