Autor/a
Conxa Estibal
Categoria
Relat persones traballadores de TMB
Els monstres de la ciutat
—Hola, iaio! Avui que no hi ha escola, m’agradaria que anéssim a passejar. No vull quedar-me a casa llegint o jugant amb tu al parxís o amb el tren que em vau portar pels Reis. Anem a campar-la, com dius tu?
—Doncs mira, nano, m’ho has tret del cap! Vols que agafem un bus especial que ens portarà a un món màgic on potser fins i tot hi ha monstres que només veurem nosaltres? Però això serà un secret entre tots dos. T’hi atreveixes, valent?
—I tant, iaio! Quin bus és?
—És el núm. 24, però en realitat és un bus especial, fantàstic i misteriós! Ara seu al meu costat i posa’t còmode, que tu també pagues bitllet. I comença l’aventura: pip, piiip! I vull que sàpigues per avançat que el gran mag de tots aquests edificis i llocs fabulosos és també l’autor de la Basílica de la Sagrada Família. Sí, aquest edifici de moltes punxes que tant t’agrada i que està a punt d’acabar-se. És l’admirable arquitecte català Antoni Gaudí, que va formar part d’un moviment anomenat Modernisme. És, ni més ni menys, que un treball en conjunt d’arquitectes, pintors, escultors i molts més artistes que, juntament amb aquest genial mag, en Gaudí, van fer possible aquest meravellós món de fantasia on entrarem avui.
—Guaita, iaio, això és un drac de pedra, oi?
—Es diu Casa Batlló. Era un drac de debò que Sant Jordi va fer que es transformés en una casa de pedra perquè, fa molts i molts anys, havia raptat una princesa molt bonica i això no li havia agradat gens. Aleshores, va dir a en Gaudí que la fes, i així va quedar: la façana, feta amb trossets de ceràmica que ell anomenava trencadís; la teulada, amb la forma de les escames del seu llom; i els balcons, en forma d’ulls terrorífics com els que tenia.
—Iaio, iaio! I aquesta casa aquí a la dreta? Té uns balcons molt enrevessats que m’esgarrifen una mica. I les xemeneies em fan estremir perquè semblen guerrers; també són de pedra i estan encarcarats allà dalt, al terrat, com si vigilessin la ciutat!
—Saps que t’he dit que el drac volia raptar la princesa? Doncs tenia un gran pop amb uns tentacles impressionants que feia de guardià de la princesa, que estava tancada a dalt de tot d’aquest edifici. I Sant Jordi, disgustat, també el va convertir en pedra, fent que els tentacles es convertissin en aquests ferros enrevessats, com tu dius, als balcons de pedra, i el seu gran cap en torres dretes com estaquirots. També va dir a en Gaudí que ho fes. I ara, nano, arribarem a un jardí extraordinari que era per on passejava la princesa raptada. És on baixarem, d'acord?
—Iaio, no vull entrar-hi, hi ha un drac molt gran de colors que sembla que no em vulgui deixar pujar per les escales!
—No pateixis, toca’l. Veus? També és de pedra. I aquesta plaça rodona tan bonica amb un banc ondulat, també fet de trencadís, és la Plaça de la Natura, per on passejava la princesa i s’hi asseia. També pels voltants, que estaven plens de petits caminets per on ella es movia parlant amb els ocellets i mirant les plantes de diverses formes i colors que hi havia al seu voltant. Una miqueta més amunt, veus?, hi ha la Casa del Guarda, on ella s’aixoplugava quan l’enxampava la pluja. I bé, marrec, desitjo que no oblidis mai aquest passeig pel món de la fantasia i que puguis reviure aquesta experiència que hem tingut tu i jo cada vegada que pugis al 24. D’acord?
—No ho dubtis mai, iaio. Moltes gràcies, ets el millor!
—Doncs mira, nano, m’ho has tret del cap! Vols que agafem un bus especial que ens portarà a un món màgic on potser fins i tot hi ha monstres que només veurem nosaltres? Però això serà un secret entre tots dos. T’hi atreveixes, valent?
—I tant, iaio! Quin bus és?
—És el núm. 24, però en realitat és un bus especial, fantàstic i misteriós! Ara seu al meu costat i posa’t còmode, que tu també pagues bitllet. I comença l’aventura: pip, piiip! I vull que sàpigues per avançat que el gran mag de tots aquests edificis i llocs fabulosos és també l’autor de la Basílica de la Sagrada Família. Sí, aquest edifici de moltes punxes que tant t’agrada i que està a punt d’acabar-se. És l’admirable arquitecte català Antoni Gaudí, que va formar part d’un moviment anomenat Modernisme. És, ni més ni menys, que un treball en conjunt d’arquitectes, pintors, escultors i molts més artistes que, juntament amb aquest genial mag, en Gaudí, van fer possible aquest meravellós món de fantasia on entrarem avui.
—Guaita, iaio, això és un drac de pedra, oi?
—Es diu Casa Batlló. Era un drac de debò que Sant Jordi va fer que es transformés en una casa de pedra perquè, fa molts i molts anys, havia raptat una princesa molt bonica i això no li havia agradat gens. Aleshores, va dir a en Gaudí que la fes, i així va quedar: la façana, feta amb trossets de ceràmica que ell anomenava trencadís; la teulada, amb la forma de les escames del seu llom; i els balcons, en forma d’ulls terrorífics com els que tenia.
—Iaio, iaio! I aquesta casa aquí a la dreta? Té uns balcons molt enrevessats que m’esgarrifen una mica. I les xemeneies em fan estremir perquè semblen guerrers; també són de pedra i estan encarcarats allà dalt, al terrat, com si vigilessin la ciutat!
—Saps que t’he dit que el drac volia raptar la princesa? Doncs tenia un gran pop amb uns tentacles impressionants que feia de guardià de la princesa, que estava tancada a dalt de tot d’aquest edifici. I Sant Jordi, disgustat, també el va convertir en pedra, fent que els tentacles es convertissin en aquests ferros enrevessats, com tu dius, als balcons de pedra, i el seu gran cap en torres dretes com estaquirots. També va dir a en Gaudí que ho fes. I ara, nano, arribarem a un jardí extraordinari que era per on passejava la princesa raptada. És on baixarem, d'acord?
—Iaio, no vull entrar-hi, hi ha un drac molt gran de colors que sembla que no em vulgui deixar pujar per les escales!
—No pateixis, toca’l. Veus? També és de pedra. I aquesta plaça rodona tan bonica amb un banc ondulat, també fet de trencadís, és la Plaça de la Natura, per on passejava la princesa i s’hi asseia. També pels voltants, que estaven plens de petits caminets per on ella es movia parlant amb els ocellets i mirant les plantes de diverses formes i colors que hi havia al seu voltant. Una miqueta més amunt, veus?, hi ha la Casa del Guarda, on ella s’aixoplugava quan l’enxampava la pluja. I bé, marrec, desitjo que no oblidis mai aquest passeig pel món de la fantasia i que puguis reviure aquesta experiència que hem tingut tu i jo cada vegada que pugis al 24. D’acord?
—No ho dubtis mai, iaio. Moltes gràcies, ets el millor!