Autor/a
spotlight
Categoria
Relat lliure
El monstre que se m’empassa
La mama m’ha dit que avui faríem una activitat diferent. Estic una mica nerviós. M’agafa de la mà fort perquè passa molta gent pel costat. Jo també li agafo fort perquè no em vull perdre. Arribem a la meva plaça preferida, aquella en la qual passo llargues tardes als cavallets, on jugo amb els meus amics i passejo amb la mama. Però ara la mama em porta per un lloc diferent. De cop davant nostre s’obre una gran boca amb llum dins seu que em recorda a la balena on Pinotxo va estar amb el seu pare. La mama em fa baixar per les escales. La gent de cop camina molt ràpid. Per què ens hem ficat dins uns túnels?
- Mama on estem? No m’agrada molt aquest lloc.
La mama em fa un petó al cap i em diu que tot anirà bé, que no m’he de posar nerviós i que en uns deu minuts arribarem a casa dels avis per berenar. Tothom sembla apagat. Veig gent que parla, però la majoria de les persones miren a terra sense somriure. Clic, clic. La mama té dues targetes a la mà i em fa passar per unes grans portes que s’obren màgicament al meu davant.
Una gran onada de gegants em passa pel costat. No els veig bé les cares; tenen unes cames gegants i sembla que fugen del lloc on nosaltres anem. Tinc por. Pip pip. Hi ha gent per tots costats, miro a la mama davant meu i sembla tranquil·la. Baixem per unes escales i ja no hi ha ningú, ara estem nosaltres sols al costat d’un gran túnel fosc. Tanco una mica els ulls per veure que hi ha més enllà, però només veig foscor, com quan em tapo amb els llençols i veig negre. No m’agrada gaire la foscor i m’esgarrifo un instant. La mama m’estira la mà i em fa seure a uns bans durs que hi ha enganxats a la paret. Miro cap a dalt i hi ha un gran rellotge. El miro més, és estrany; en comptes de tirar cap endavant, va cap endarrere. Li queden pocs segons, vull que arribi ja a zero per veure que passa. La mama em fa aixecar. La gent camina cap endavant com embruixada per un encanteri. Pip pip. Veig un grup de persones que baixen corrents les escales i una ventada em remena els cabells. Sembla que alguna cosa gran s’apropa. Una gran serp ve cap a nosaltres a una gran velocitat. M’espanto i agafo amb força la cama de la mama. La bèstia té uns grans ulls brillants que veig durant un segon. M’espanto encara més, però la mama està tranquil·la com sempre, pot ser si ella no té por, jo tampoc hauria de tenir-ne.
Per uns segons el monstre para i just al nostre davant s’obre per la meitat; vomita unes quantes persones i la mama m’empeny cap a dins. La miro interrogant, però ella m’agafa i em diu que tot va bé. Pugem a dins i torno a sentir el mateix soroll d’abans. Ara es tanca tot. Ens hem quedat atrapats. Les altres vegades que hem anat a casa dels avis hem anat caminant per aquell parc que m’agrada tant, no sé per què ara hem hagut de pujar en aquest monstre esgarrifós. La gent dins seu sembla que està apagada, tots amb la mirada perduda mirant al no-res. El terra es belluga molt i hi ha llums i pantalles per tot arreu. Crec que no aguantaré molt més. Pròxima estació Verdaguer. La mama em diu que ja hem arribat, que està molt contenta que el meu primer viatge en metro hagi sortit tan bé.
- Mama on estem? No m’agrada molt aquest lloc.
La mama em fa un petó al cap i em diu que tot anirà bé, que no m’he de posar nerviós i que en uns deu minuts arribarem a casa dels avis per berenar. Tothom sembla apagat. Veig gent que parla, però la majoria de les persones miren a terra sense somriure. Clic, clic. La mama té dues targetes a la mà i em fa passar per unes grans portes que s’obren màgicament al meu davant.
Una gran onada de gegants em passa pel costat. No els veig bé les cares; tenen unes cames gegants i sembla que fugen del lloc on nosaltres anem. Tinc por. Pip pip. Hi ha gent per tots costats, miro a la mama davant meu i sembla tranquil·la. Baixem per unes escales i ja no hi ha ningú, ara estem nosaltres sols al costat d’un gran túnel fosc. Tanco una mica els ulls per veure que hi ha més enllà, però només veig foscor, com quan em tapo amb els llençols i veig negre. No m’agrada gaire la foscor i m’esgarrifo un instant. La mama m’estira la mà i em fa seure a uns bans durs que hi ha enganxats a la paret. Miro cap a dalt i hi ha un gran rellotge. El miro més, és estrany; en comptes de tirar cap endavant, va cap endarrere. Li queden pocs segons, vull que arribi ja a zero per veure que passa. La mama em fa aixecar. La gent camina cap endavant com embruixada per un encanteri. Pip pip. Veig un grup de persones que baixen corrents les escales i una ventada em remena els cabells. Sembla que alguna cosa gran s’apropa. Una gran serp ve cap a nosaltres a una gran velocitat. M’espanto i agafo amb força la cama de la mama. La bèstia té uns grans ulls brillants que veig durant un segon. M’espanto encara més, però la mama està tranquil·la com sempre, pot ser si ella no té por, jo tampoc hauria de tenir-ne.
Per uns segons el monstre para i just al nostre davant s’obre per la meitat; vomita unes quantes persones i la mama m’empeny cap a dins. La miro interrogant, però ella m’agafa i em diu que tot va bé. Pugem a dins i torno a sentir el mateix soroll d’abans. Ara es tanca tot. Ens hem quedat atrapats. Les altres vegades que hem anat a casa dels avis hem anat caminant per aquell parc que m’agrada tant, no sé per què ara hem hagut de pujar en aquest monstre esgarrifós. La gent dins seu sembla que està apagada, tots amb la mirada perduda mirant al no-res. El terra es belluga molt i hi ha llums i pantalles per tot arreu. Crec que no aguantaré molt més. Pròxima estació Verdaguer. La mama em diu que ja hem arribat, que està molt contenta que el meu primer viatge en metro hagi sortit tan bé.