Viatge de tornada

Torna a ser dimecres d’una setmana senar, el número 9, del cinquè mes, a la mateixa hora. He sortit de l'Hospital del Mar i camino a l'ombra del meu pare, que sempre m'hi acompanya. Sento que parla i li responc en silenci. No sé que diu d’uns turistes que van amb bicicletes AMBici. L’únic que vull és arribar a la parada de l’autobús i seure al banc de la marquesina. Però ja no caldrà, perquè veig l’autobús que ve de cara i s’apropa lentament com si ens anéssim a fer un petó. S’atura mil·limètricament en paral·lel a la vorera i tots els passatgers baixen, perquè és fi de trajecte. Que curiós que pels que uns pot ser un final, per a d’altres és un nou inici; mentre uns marxen, d’altres arriben. En canvi, la conductora continua i veu pujar i baixar vides que es mouen com formigues en un formiguer.
És la mateixa conductora que fa dos dimecres. Em recorda a una ballarina de ballet, movent el volant delicadament seguint el ritme d’un vals. Quan he pujat al bus m’ha saludat amb un somriure. M’ha semblat sincer, perquè m’ha mirat als ulls i avui en dia la gent va tan de bòlid que no ens aturem ni a això.
Després de passar la targeta, m’assec al cantó esquerre perquè em toqui el sol a la cara. Em deixo caure i li demano al vidre de la finestra que em sostingui. Tanco els ulls i escolto “bon dia” una vegada, dues i tres. Després, el soroll de les portes atura l’aire que em tocava els turmells i el vidre comença a tremolar. Marxem!
Quines ganes d’arribar a casa i estarrufar-me al sofà! Almenys puc seure tot el camí i, a més a més, en el sentit de la marxa per no marejar-me. Només em faltaria això, que ja tinc prou nàusees després del tractament.
Primera parada: Ciutadella-Vila Olímpica. Una menys o una més; de nou serà diferent segons la direcció de les petjades. Aquest cop, són les d’una senyora gran que intenta pujar a l’autobús amb l’ajuda d’un bastó. Encara amb els ulls tancats escolto la porta de la conductora; la curiositat me’ls obre i veig com l’està ajudant a pujar. Quina tendresa i quanta humanitat en aquest gest! El món li donaria mil voltes a la realitat, si tots parléssim en aquest mateix idioma, el de la bondat. M’imagino que és la meva àvia i me n’adono que estic somrient. Torno a tancar els ulls i… Seguim!
Amb la tranquil·litat i seguretat que em transmet la conductora podria adormir-me i fins i tot passar-me de parada. De fet, m’he fixat que cada vegada que puja una persona gran roman aturada fins que pel mirall s’assegura que la dona, en aquest últim cas, s’ha assegut. Engega i... “propera parada: bac de roda-Passeig Taulat”. Últim gir i ja és tot recte fins la meva.
Tanco els ulls per últim cop i vaig comptant enrere per demanar la parada. Just alço el braç per picar el botó i s’engega la llum “parada sol·licitada”. Algú se m’ha avançat: una altra formiga que viu a prop meu o treballa per la zona o va a visitar a algú... qui sap?
Per fi, baixo de l’autobús i li dic “thank you, driver” (gràcies, conductora!), com fan a Londres, però només ho penso i crec que s’ho mereixen.