Txitxu

La gent gairebé em trepitja sense miraments, la corretja em tiba, sort que finalment he trobat un raconet sota el seient, llàstima que sigui entre burilles de tabac i una bossa fastigosa de “doritos”. El Josep Maria no em fa mai ni cas, li és ben igual si m’esclafen mentre ell pugui estar ben repapat al seient.

Treballa com a vigilant seguretat en un garatge a prop d'Entença. La gent l’aprecia molt i a tothom li fa gràcia que un senyor tan corpulent tingui un Chiwawa com a mascota. Amb mi és sec i avorrit. L’únic de bo que té és que amb la gran panxa que fa, el borrissol del seu melic és dels més contundents i exquisits que he tastat mai.

Avui prepararà dos ous ferrats amb un bon plat de patates fregides congelades -quan me’n dóna em venen basques- i quan, per fi segui al sofà, arribarà el meu gran moment. Passaré el morro per l’espai entre el plat i la panxa i, entre vellositats suades ja l’ensumaré: el borrissol del melic. La ferum és com de peus i llana. L’exquisidesa més esperada després d’un dia tan dur.

El Josep Maria ni s'immuta, li cau una patata fastigosa i espera que corri a menjar-me-la com si fos un gos normal. Jo segueixo apropant el morro al melic fins que puc robar-ne el borrissol i, per fi, el món s’atura i només hi som ell i jo. L’ensumo amb ànsia… avui és dels grossos! El tasto amb la punta de la llengua i… És com un núvol de sucre dels que repelo quan a algun nen despistat li cau a la fira.
No puc esperar més, me’l cruspeixo com si l’esperit d’un llop famèlic m’hagués posseït, és saborós i suau, m’acaricia el paladar fent-me pessigolletes a la gola. En vull més!
Tornem a ser al metro, un husky em mira fixament de lluny, crec que busca brega. Me’l miro amb sornegueria. Li fa ràbia portar morrió i veure que jo no. En Josep Maria no va trobar-ne cap de la meva mida i em fa l’efecte que tampoc no va buscar gaire, no es pot esperar gran cosa d’algú que menja patates fregides congelades. Necessito un altre borrissol.

De sobte, una ferum penetra al meu morro amb l’olor de peus i llana que tant desitjo. Crec que és el senyor que acaba d’entrar a Collblanc. Quin panxot! Les panxes grosses guarden grans tresors… se’m fa el morro aigua només d’imaginar-me què hi guarda al melic. He d’aconseguir cruspir-me’l.
El Josep Maria està mig adormit. Li faig ullets al senyor panxot i somriu. Gràcies a una conjunció astral i al meu desig fervorós, apareix un espai disponible al costat del Josep Maria. El senyor panxot segueix la meva mirada de gosset indefens i tendre i no pot evitar seure-hi mentre m’acaricia. Una força sobrenatural s’apodera de mi i em fa fer un bot per pujar al seient que en un altre moment m’hauria fet trencar una pota i tres costelles. Jec a sobre seu, veig la protuberància que s’enfonsa sota la camisa. És aquí. M’acaricia. Babejo. Li fa angúnia però sóc tan mono que no pot aturar les carícies. Refrego el morro per la camisa. Li fa gràcia. Li arrenco un botó per alliberar part de la panxa embotida i trobar-hi el meu tresor. El senyor crida. No, no, no! Para, para! El Josep Maria es desperta, m’estiba la corretja i em llença a terra. Bordo. Em crida. Prou ja de molestar Txitxu, hem de baixar! En una escletxa entre les cames que m’abonyeguen per sortir apareix, com un lliri enmig d’un gran desert, il·luminat verticalment pel focus del metro, el melic del senyor panxot replet de borrissol mentre el morro se’m fa aigua. Un sentiment de derrota m’inunda. El senyor panxot em saluda amb un somriure i li bordo. Imbècil.