Autor/a
Tecla
Categoria
Relat lliure
Línies en totes direccions
Dibuixo en una llibreta les línies dels fets importants de la meva vida. Les uneixo amb traços irregulars, a vegades ferms, a vegades tremolosos, i el resultat sempre em recorda la L1 del metro de Barcelona: una línia vermella que travessa la ciutat d’un extrem a l’altre, com si també pogués travessar una vida sencera.
La vida s’assembla més a un metro del que voldríem admetre. És una successió de parades, de trajectes, de correspondències inesperades. Hi ha moments en què tot avança de pressa i d’altres en què sembla que el temps es queda aturat entre dues estacions. I després hi ha els túnels: tot allò que passa sota terra, a la foscor, allà on ningú no mira.
Sota terra hi ha el meu cap. Hi viuen els meus pensaments, els conflictes, les decisions que no sé prendre, la por d’equivocar-me, la por de ser rebutjada. També hi viu aquesta forma de bogeria que no sempre té nom, però que es manifesta en el soroll constant, en la fatiga, en la sensació d’anar tancada dins d’un vagó que avança sense preguntar-me si vull continuar.
De petita, agafar el metro era una excepció, gairebé una festa. Baixar les escales, notar l’aire calent que pujava del túnel, esperar darrere la línia groga i veure arribar el tren em semblava extraordinari. Tot tenia un punt de misteri. Cada parada amagava alguna possibilitat. Ara, en canvi, el metro s’ha convertit en el trajecte diari i constant, com tantes coses a la vida que primer ens meravellen i després es tornen rutina.
Potser per això em reconec tant en la línia vermella.
Hi ha una part de mi que es a l'inici de la línia, quan encara no sabia que créixer també volia dir perdre’s. Una altra estació potser on alguna cosa comença a esquerdar-se i els pensaments agafen massa velocitat. I després mil estacions plenes de gent que entra i surt amb decisió, mentre jo intento fingir que també sé exactament on vaig.
Per fora, sovint sembla que sé el vull. Per dins, hi ha dies en què em sento atrapada entre parada i parada, sense atrevir-me a baixar i sense forces per continuar. Dies en què cada decisió sembla una possible equivocació, un desviament irreversible. Tinc por d’escollir malament. Tinc por de baixar abans d’hora. Tinc por de passar de llarg. Tinc por que, quan s’obrin les portes, no hi hagi ningú esperant a l’altra banda.
Però, el metro també m’ha ensenyat una altra cosa: gairebé sempre hi ha correspondència. Cap línia no és l’única. Cap error no és del tot definitiu. Si t’equivoques de parada, en vindrà una altra. Si t’has perdut, pots aturar-te, mirar el mapa i reprendre el trajecte. Potser viure no consisteix a arribar exactament on havies previst, sinó a aprendre a sostenir el moviment, fins i tot quan passes per sota terra.
Miro la llibreta i entenc que la meva línia no és neta ni perfecta. Hi ha estacions on m’he quedat massa temps, túnels que encara em fan por, trams sencers que només recordo per la foscor. Però també hi ha parades que m’han salvat, petites clarors entre una ombra i la següent, moments en què algú m’ha ajudat a no baixar del tren.
La vida no és una línia recta. És una línia vermella plena de noms, d’aturades i de decisions. I jo continuo aquí, travessant-la com puc, entre el soroll dels vagons i els silencis del túnel, intentant entendre que el destí no sempre és una estació concreta.
A vegades, l’únic que podem fer és continuar.
La vida s’assembla més a un metro del que voldríem admetre. És una successió de parades, de trajectes, de correspondències inesperades. Hi ha moments en què tot avança de pressa i d’altres en què sembla que el temps es queda aturat entre dues estacions. I després hi ha els túnels: tot allò que passa sota terra, a la foscor, allà on ningú no mira.
Sota terra hi ha el meu cap. Hi viuen els meus pensaments, els conflictes, les decisions que no sé prendre, la por d’equivocar-me, la por de ser rebutjada. També hi viu aquesta forma de bogeria que no sempre té nom, però que es manifesta en el soroll constant, en la fatiga, en la sensació d’anar tancada dins d’un vagó que avança sense preguntar-me si vull continuar.
De petita, agafar el metro era una excepció, gairebé una festa. Baixar les escales, notar l’aire calent que pujava del túnel, esperar darrere la línia groga i veure arribar el tren em semblava extraordinari. Tot tenia un punt de misteri. Cada parada amagava alguna possibilitat. Ara, en canvi, el metro s’ha convertit en el trajecte diari i constant, com tantes coses a la vida que primer ens meravellen i després es tornen rutina.
Potser per això em reconec tant en la línia vermella.
Hi ha una part de mi que es a l'inici de la línia, quan encara no sabia que créixer també volia dir perdre’s. Una altra estació potser on alguna cosa comença a esquerdar-se i els pensaments agafen massa velocitat. I després mil estacions plenes de gent que entra i surt amb decisió, mentre jo intento fingir que també sé exactament on vaig.
Per fora, sovint sembla que sé el vull. Per dins, hi ha dies en què em sento atrapada entre parada i parada, sense atrevir-me a baixar i sense forces per continuar. Dies en què cada decisió sembla una possible equivocació, un desviament irreversible. Tinc por d’escollir malament. Tinc por de baixar abans d’hora. Tinc por de passar de llarg. Tinc por que, quan s’obrin les portes, no hi hagi ningú esperant a l’altra banda.
Però, el metro també m’ha ensenyat una altra cosa: gairebé sempre hi ha correspondència. Cap línia no és l’única. Cap error no és del tot definitiu. Si t’equivoques de parada, en vindrà una altra. Si t’has perdut, pots aturar-te, mirar el mapa i reprendre el trajecte. Potser viure no consisteix a arribar exactament on havies previst, sinó a aprendre a sostenir el moviment, fins i tot quan passes per sota terra.
Miro la llibreta i entenc que la meva línia no és neta ni perfecta. Hi ha estacions on m’he quedat massa temps, túnels que encara em fan por, trams sencers que només recordo per la foscor. Però també hi ha parades que m’han salvat, petites clarors entre una ombra i la següent, moments en què algú m’ha ajudat a no baixar del tren.
La vida no és una línia recta. És una línia vermella plena de noms, d’aturades i de decisions. I jo continuo aquí, travessant-la com puc, entre el soroll dels vagons i els silencis del túnel, intentant entendre que el destí no sempre és una estació concreta.
A vegades, l’únic que podem fer és continuar.